Diverses universitats han estat recentment portada de periòdics, televisions i altres mitjans de comunicació. El motiu no és, al seu pesar, el seu quefer quotidià, centrat en activitats formatives i d’R+D+I, sinó alguns casos de mala praxi de certs acadèmics lligats a l’ús i abús de la institució en benefici personal.
Per la seua pròpia essència, poques institucions com la Universitat, en la seua funció de servei públic, han d’estar basades en l’anàlisi i la crítica, inclosa l’autocrítica. Tal vegada per això, sense negar la necessitat de millorar, hem de mostrar i demostrar el paper cada vegada més important que s’ha encarregat a aquests organismes públics i els èxits que es van obtenint per al benefici i el progrés social. Al nostre país, en poques dècades, les universitats públiques van passar de ser exclusivament centres d’educació superior a participar de ple en la investigació. I en menys temps encara, han estat capaces de superar el paradigma de la universitat humboldtiana, afegint als seus dos fonaments tradicionals, l’ensenyament i la recerca, la coneguda com «tercera missió»; és a dir, la de la transferència del coneixement a la societat en els seus distints vessants.
«Hem de mostrar i demostrar el paper cada vegada més important que s’ha encarregat a la universitat i els èxits que es van obtenint»
En els últims anys, des dels governs europeu, espanyol i valencià s’ha fet insistència en la necessitat de generar empreses basades en el coneixement i d’aportar avanços amb capacitat d’aplicació en el món de l’economia real. La Universitat de València va plantejar un projecte estratègic perquè part dels seus coneixements es transformaren en riquesa directa per als nostres conciutadans, en forma de millores en la gènesi de productes i serveis i, en general, en els processos d’innovació del teixit productiu. Així, en 2009 es va inaugurar oficialment el Parc Científic de la Universitat de València (PCUV), concebut com un espai de convivència diària entre l’acadèmia i l’empresa. En aquest període s’han consolidat instituts de recerca i estructures de recerca interdisciplinar, han emergit uns altres de nous (alguns amb el CSIC) i, per primera vegada, s’ha donat carta de naturalesa a empreses basades en el coneixement. Pel Parc Científic han passat i evolucionat 200 companyies en quasi una dècada. Algunes han desaparegut per les dificultats del mercat i la crisi econòmica, però altres s’han desenvolupat tant que han seguit els seus processos de creixement i internacionalització en altres llocs, a causa de les seues noves necessitats d’espai o per haver adquirit un nivell de consolidació que les independitza de l’impuls a l’emprenedoria que la Universitat té com a comesa.
Actualment el Parc Científic compta amb 85 empreses innovadores amb una facturació anual superior als 30 milions d’euros i que han generat 470 ocupacions directes, pròximes a la paritat de gènere (43 % dones i 57 % homes), i on les persones amb una titulació superior representen el 83,70%, de les quals el 15% compten amb un doctorat. Aquestes dades demostren que l’aposta institucional ha permès generar un ecosistema innovador actiu que, en menys de deu anys, ha impactat positivament en el nostre entorn.
Vivim en un moment de novetats vertiginoses, en què les noves tecnologies en robòtica, TIC, big data, biotecnologia o materials –àrees d’activitat que es duen a terme en el PCUV– assoliran èxits fins fa ben poc inimaginables. Per això, les universitats del segle XXI han de participar d’aquests desafiaments que han de portar a un nou model econòmic sostenible mentre contribueixen també a solucionar els problemes que aquestes circumstàncies recents crearan socialment. Les universitats, generadores de coneixement i d’innovació, han de ser institucions inquietes i sensibles als canvis, disposades a afrontar nous reptes que ajuden a fer que les societats avancen i milloren.
