Llums que s’apaguen

La notícia de la mort del director de cinema Claude Chabrol em va fer recordar que, el passat estiu, ens ha abandonat un grapat de savis als quals devíem gratitud, com ara l’historiador de l’art Alfonso Pérez Sánchez i el de la ciència José María López Piñero. Els valencians hem d’estar reconeguts al primer, com a mínim, pels seus estudis sobre els pintors Josep Ribera –un llibret divulgatiu de Pérez Sánchez és una de les coses més ponderades i lluminoses que he llegit sobre el genial xativí– i Jeroni Jacint Espinosa, entre altres. El nostre deute amb el segon és encara més profund. 

José María López Piñero va nàixer a la ciutat de Mula, a Múrcia, i va estudiar medicina a València, on es doctorà l’any 1960. Ací va ser catedràtic d’Història de la Medicina, de l’any 1969 al 1988, i ací va fundar, el 1985, l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència –ara davall del patronat del CSIC i la universitat valenciana–, que és una de les institucions acadèmiques de més sòlid prestigi amb què comptem. López Piñero va viure i treballar a València durant més de cinc dècades i va dedicar a la recuperació d’enormes porcions de la nostra història cultural una bona part dels seus treballs.

En una sentida necrològica publicada a El País, Luis Berenguer Fuster ens assabentà que, en la dècada dels seixanta, López Piñero va ser un memorable director del Col·legi Major Lluís Vives per la seua liberalitat, simpatia, sensatesa i esperit dialogant. No ho dubte gens, però la seua figura és molt més important que això. Al meu modest parer és l’historiador de la ciència espanyola, i especialment de la medicina, més important de la segona meitat del segle xx. En aquesta disciplina, la seua obra és una referència ineludible. Va seguir en això la petja de precedents il·lustres, com Vicent Peset, Lluís Garcia Ballester o el doctor Cerveró, i, al seu torn, ens ha llegat un estol de deixebles i col·laboradors eminents, com Víctor Navarro, Vicent Lluís Salavert –desgraciadament, també desaparegut–, Jorge Navarro, Vicent Graullera i María Luz López Terrada.

L’enorme quantitat i varietat de les seues publicacions fa rodar el cap, però jo destacaria, entre tantes, la participació en el Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, que és una suculenta mina d’informacions sobre la matèria, i el seminal, i meravellosament escrit, Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos xvi y xvii. Tampoc podem oblidar els seus pioners estudis sobre bibliometria –amb la col·laboració de la seua dona, la també historiadora María Luz Terrada–, sobre Cajal, sobre Darwin, etc. Menys encara, perquè ens toquen de més a prop, els treballs que dedicà a la ciència i la cultura valencianes, com la Història de la ciència al País Valencià, amb Víctor Navarro, o el breu i deliciós Joan de Cabriada i la introducció de la ciència mèdica a Espanya, o els seus nombrosos estudis sobre la tradició científica al nostre país des del Renaixement a la Il·lustració. De passada, diré que el nostre autor no va tindre mai cap problema de publicar textos en valencià, com ho proven els dos últims títols que he esmentat i ho corroboren diversos articles seus en revistes com Afers i Mètode. López Piñero coneixia i apreciava com pocs la història intel·lectual d’aquest país, que va fer seu, i va servir-la bé. Quin dubte hi ha que estem parlant d’una gran figura.

Com és notori, la de la ciència a Espanya no ha estat una història aparatosament brillant, precisament (i només dins aquest conjunt, més aviat raquític, es pot dir que l’aportació valenciana ha estat prou digna), però la desídia ignorant amb què després se l’ha tractada ha fet que semblara encara més trista del que en realitat era. La pila de dades que López Piñero ens ha rescatat, i les sensates apreciacions amb què les acompanyava, han contribuït molt a una avaluació més justa d’aquest camp. Sens dubte, ell creia que una correcta comprensió del nostre passat científic –amb les seues consecucions i les seues mancances– era un fonament necessari per a un present més sòlid i un futur més ric, perquè la ciència, com el coneixement, és un procés en marxa que ho vincula tot. Per això, li hauria hagut de doldre la notícia, apareguda aquest estiu, que la sanitat pública, al País Valencià, funciona pitjor que en cap altra autonomia de l’Estat. I no perquè els nostres metges siguen incompetents. Com que els valencians, com és sabut, no ens posem mai malalts, no cal millorar-nos hospitals ni assistències, i per això els nostres governants tenen unes prioritats molt més urgents –com ara tancar emissors de TV3, que és un canal d’allò més deleteri per a la salut pública–. Així, mentre els savis van abandonant-nos, el nostre historial mèdic va com va.

Enric Sòria. Assagista i poeta (Barcelona)
© Mètode 68, Hivern 2010/11.

Aquest article es va publicar al suplement Quadern del diari El País el passat 16 de setembre de 2010.

«José María López Piñero creia
que una correcta comprensió
del nostre passat científic –amb les seues consecucions i les seues mancances– era un fonament necessari per a un present més sòlid i un futur més ric, perquè
la ciència, com el coneixement,
és un procés en marxa que ho vincula tot»