Més enllà de la crisi climàtica

crisi climàtica

«La humanitat de l’antropocè –ens recorda Peretó (2020) en un número recent de Mètode–afronta reptes fabulosos, com la crisi climàtica o l’emergència de noves malalties que, embarcades en avions, es globalitzen ràpidament.» Aquest nou número de Mètode aborda monogràficament un d’aquests reptes, la crisi climàtica, amb l’objectiu de «tractar de forma integrada les implicacions físiques, ecològiques, socioeconòmiques i morals del canvi climàtic», segons la convocatòria oberta d’articles realitzada per la revista. Es pretén així esclarir «les oportunitats que se’ns presenten per a realitzar un canvi de paradigma cap a una societat més sostenible».

«No hi ha prou amb abordar la crisi climàtica, cal fer front al conjunt de problemes que contribueixen a la superació dels límits planetaris»

La nostra contribució parteix del reconeixement de la pluralitat de problemes als quals la humanitat ha de fer front avui, per mostrar la necessitat de tenir-los tots presents quan s’intenta avançar en la resolució d’un, com ara la crisi climàtica.

La pluralitat dels problemes de l’emergència planetària

La crisi climàtica és considerada avui un problema d’una gravetat extrema, vinculat a l’increment de gasos d’efecte hivernacle, d’origen clarament antròpic, que exigeix l’adopció urgent de mesures mitigadores i adaptatives per frenar la degradació dels ecosistemes i fer possible la sostenibilitat de les societats humanes. Així ho mostren nombrosos estudis concordants, en els quals han participat amplis col·lectius, com ara el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).

Com assenyalava Folke (2013), la concentració de CO2 en l’atmosfera havia superat en 2013 àmpliament les 350 parts per milió (ppm), un límit planetari que caldria respectar si volem que la Terra romanga en un estat similar al de l’holocè. Malauradament, les dades han anat en una altra direcció: l’any 2019 arribàrem a les 400 ppm i ja hem sobrepassat les 410 ppm. Folke ens recordava, a més, que s’han identificat nou «límits planetaris», corresponents als condicionants biofísics que cal no sobrepassar, com a garantia d’un entorn compatible amb el desenvolupament de les societats humanes. Els límits abordats (Rockström et al., 2009) es refereixen concretament als processos següents: ritme d’extinció de la biodiversitat; cicles de nitrogen i fòsfor (N2 i P extrets de l’atmosfera per a fabricar adobs agrícoles i altres usos); exhauriment de l’ozó estratosfèric; acidificació dels oceans; utilització mundial d’aigua dolça; canvis d’ús del sòl; contaminació atmosfèrica per aerosols; contaminació química; i, per descomptat, el ja esmentat del desarreglament climàtic. A aquests nou límits caldria afegir-ne un altre, vinculat al creixement de la població humana, ja que tots els perills d’extralimitació estan molt vinculats a la grandària d’aquesta població (i a l’hiperconsum d’una part significativa dels seus membres).

Resulta evident, doncs, que per fer front a la situació d’emergència planetària no hi ha prou amb evitar l’increment de la concentració de gasos d’efecte hivernacle: cal evitar l’extralimitació de tots els límits planetaris. De fet, aquests límits són interdependents i vulnerar-ne un pot fer que es modifiquen i extralimiten els altres. En altres paraules, no hi ha prou amb abordar la crisi climàtica: cal fer front al conjunt de problemes, tots els quals estretament vinculats, que contribueixen a la superació dels límits planetaris i, en definitiva, a una situació d’insostenible emergència planetària, la qual reclama una transició urgent a la sostenibilitat, és a dir, un profund replantejament de les relacions dels grups humans entre ells i amb el medi ambient.

Vers la transició a societats sostenibles

Fer front a la crisi climàtica demana –com expressen tant l’Acord de París 2015 (dins del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic) com els Objectius de Desenvolupament Sostenible (7è i 13è)­– una urgent transició energètica que conduïsca a la descarbonització. Però, tenint en compte que la crisi climàtica està estretament vinculada a tot un conjunt de problemes que es potencien mútuament, aquesta transició energètica, absolutament necessària, serà insuficient per fer possible una transició efectiva a societats sostenibles: caldran, a més, altres transicions simultànies:

Transició a un consum responsable, juntament amb estratègies d’economia circular, restaurativa i regenerativa, que reduïsca dràsticament l’actual ritme d’esgotament de tot tipus de recursos essencials, així com la producció continuada de residus contaminants, a fi de passar de l’hiperconsum depredador d’amples minories a un consum sostenible, accessible a tothom (fent front a la fam i a la pobresa extrema) i solidari també amb les generacions futures.

Transició urbana que remodele el procés d’urbanització i transforme les ciutats en espais saludables i sostenibles per afavorir-ne la connexió amb les zones rurals i la vegetació circumdant, degudament protegides.

Transició demogràfica, que facilite els mitjans –ja existents­– que fan possible una maternitat i paternitat responsables, capaç de programar el nombre de fills desitjat i el moment de tenir-ne (by choice, not by chance).

Transició des de l’antropocentrisme depredador de la resta de la biosfera a un biocentrisme que pose fi a l’accelerada pèrdua de biodiversitat, la qual amenaça de trencar els equilibris de la biosfera i arrossegar en aquest procés destructiu la mateixa espècie humana.

Transició des de la imposició de la uniformitat a la protecció i impuls de la diversitat cultural. No hem d’oblidar que la diversitat de cultures és la garantia d’una pluralitat de respostes als problemes als quals hem de fer front i que cada cultura és una riquesa, no sols per al poble que l’ha creada, sinó un patrimoni de tota la humanitat.

Transició laboral per satisfer les necessitats d’ocupació adient per tothom i evitar desequilibris inacceptables (Poschen, 2015). Si bé la innovació tecnocientífica condueix a la supressió de moltes tasques senzilles, nous jaciments d’ocupació són necessaris i possibles per a satisfer els drets fonamentals de la ciutadania i contribuir a la transició a societats sostenibles: el desenvolupament d’energies renovables, l’urbanisme ecològic, la digitalització de processos, l’agricultura ecològica, la protecció i restauració d’ecosistemes… sense oblidar les ocupacions destinades a garantir l’accés universal a serveis públics com la salut o l’educació i a impulsar la producció, difusió i consum de béns culturals com a alternativa a l’insostenible consum de béns materials (Maaluf, 2009).

Transició des de la competitivitat a la cooperació i universalització dels drets humans. Se necessiten regulacions planetàries basades en la cooperació i la solidaritat, amb capacitat d’evitar la imposició d’interessos particulars nocius per a altra gent o per a futures generacions.

Cadascuna d’aquestes transicions és conditio sine qua non per assolir la sostenibilitat, ja que, com hem assenyalat, el conjunt de problemes als quals intenten fer front estan interconnectats i s’afecten mútuament a través de vincles complexos. Centrar-se exclusivament en un, com ara la crisi climàtica, pot obstruir altres transicions igualment necessàries i condemnar l’espècie humana i el conjunt de la biosfera a la degradació. Per això ha començat a desenvolupar-se una «ciència de la sostenibilitat» (Kates et al., 2001), que integra les aportacions a la sostenibilitat de les diferents disciplines, potencia la participació ciutadana i fa ús d’estratègies «glocals» (a la vegada globals i locals), que inclouen tant el curt com el llarg termini.

La transició a la sostenibilitat no és, doncs, una tasca senzilla i demana una profunda transformació del model socioeconòmic, dels nostres hàbits i, en definitiva, de la nostra forma de relacionar-nos amb la natura i entre nosaltres. No és fàcil, però és possible i urgentment necessària per a garantir la continuïtat de la nostra espècie en condicions de vida dignes per al conjunt d’éssers humans.

Referències

Folke, C. (2013). Respecting planetary boundaries and reconnecting to the biosfere. En E. Assadourian, T. Prugh, & Worldwatch Institute (Eds.), The state of the world 2013: Is sustainability still possible? W. W. Norton.

Kates, R. W., Clark, W. C., Corell, R., Hall, J. M., Jaeger, C. C., Lowe, I., McCarthy, J. J., Schellnhuber, H. J., Bolin, B., Dickson, N. M., Faucheux, S., Gallopin, G. C., Grübler, A., Huntley, B., Jäger, J., Jodha, N. S., Kasperson, R. E., Mabogunje, A., Matson, P., … Svedin, U. (2001). Sustainability science. Science, 292(5517), 641–642. https://doi.org/10.1126/science.1059386

Maaluf, A. (2009). Le dérèglement du monde. Quand nos civilisations s’épuisent. Éditions Grasset & Fasquelle.

Peretó, J. (2020). La COVID-19 i el costat fosc de la promiscuïtat de la vida. Mètode, 105, 6–7.

Poschen, P. (2015). Decent work, green jobs and the sustainable economy. Greenleaf Publishing and International Labour Office.

Rockström, J., Steffen, W., Noone, K., Persson, A., Chapin III, F. S., Lambin, E. F., Lenton, T. M., Scheffer, M., Folke, C., Schellnhuber, H. J., Nykvist, B., De Wit, C. A., Hughes, T., Van der Leeuw, S., Rodhe, H., Sörlin, S., Snyder, P. K., Constanza, R., Svedin, U., … Foley, J. A. (2009). A safe operating space for humanity. Nature, 461, 472–475. https://doi.org/10.1038/461472a

© Mètode 2021 - 110. Crisi climàtica - Volum 3 (2021)
Catedràtica del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la Universitat de València.

Catedràtic del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la Universitat de València.