El físic anglès Arthur Worthington (1852-1916) va passar vint anys de la seua vida dibuixant les belles i geomètriques formes produïdes per l’impacte d’una gota. Eren gotes de mercuri o de llet, que queien sobre un altre líquid o sobre una superfície sòlida. L’instant quedava gravat en la seua memòria i, tot seguit, realitzava un dibuix que deixava constància per a la ciència i la posteritat de la perfecta simetria d’aquelles corones líquides. Molts dibuixos després, el 1894, la fotografia va arribar al seu laboratori. Va prendre imatges del mateix procés, però les gotes que hi apareixien no eren les mateixes, no eren les que ell havia imaginat. El registre fotogràfic de l’esdeveniment, mecànic i sense ànima, va mostrar belles corones de llet, sí, però irregulars, totes elles distintes entre si. Durant vint anys A. Worthington s’havia guiat per a les seues investigacions per la seua memòria, les seues expectatives i la seua imaginació.
Per als exploradors humans, el món va començar a ser intel·ligible en el moment en què aquest es va convertir en una màquina. Això s’esdevingué quan ens vam adonar que construir un rellotge o predir les òrbites dels planetes era, en essència, la mateixa cosa: elements que interaccionen entre si, no guiats per una «ànima» interna que els dirigeix cap a un fi predeterminat –ai, Aristòtil! –, sinó arrossegats pels engranatges d’un univers asèptic de matèria i moviment. Aquest «disenchantment of the world» –com deia Max Weber– va resultar molt fructífer: aplicant de manera sistemàtica la metàfora de la màquina a l’estudi de la naturalesa, les coses van començar a funcionar molt millor i la ciència va florir; el pastís del coneixement va anar coent-se a poc a poc al llarg del segle xvii i en acabat va arribar Newton i li va posar la guinda: les matemàtiques aplicades al rellotge universal.
«Un bon científic ha d’estar proveït d’una ment imaginativa, però els experiments han de processar-se de la manera més objectiva possible, freda, desproveïda d’ànima»
No obstant això, hi ha un problema, i és que perquè la mecanització del món faça fruits que siguen sòlids i rigorosos, peces de coneixement que representen d’alguna manera el món real que tenim ací davant, els exploradors humans han d’aplicar-se la metàfora a si mateixos. L’univers-màquina mostra millor els seus engranatges quan els exploradors humans es despullen d’idees preconcebudes i ells mateixos es converteixen, en certa manera, en màquines. Ja ho havien advertit els filòsofs: la ment humana no és un reflex del món exterior, els sentits no són una via d’accés fiable al coneixement i la memòria –ai, la memòria!– és fràgil com la bromera. Robert Hooke, en el prefaci de la seua Micrographia, adverteix al lector: «la ciència de la naturalesa ha passat massa temps en mans únicament del cervell i la imaginació: ha arribat el moment que torne a la senzillesa i simplicitat de les observacions de coses materials i òbvies».
Per descomptat, un bon científic ha d’estar proveït d’una ment imaginativa, atrevida i artística; ha d’atendre el saber històric i comprendre els principis i les derivacions filosòfiques del que fa; ha d’estar proveït d’un esperit humanístic com el de qualsevol literat; i, amb totes aquestes eines de la ment, desenvolupar idees i hipòtesis, imaginar experiments. Però aquests últims, els càlculs, els experiments, les observacions i les seues anàlisis; aquests han de processar-se de la manera més objectiva possible, freda, desproveïda d’ànima. L’accés a l’univers-màquina és més eficaç si les dades s’analitzen amb una ment-màquina. Això, aprendre a interferir el mínim possible en la realització i l’anàlisi dels experiments, és també un art.
