En contaminació atmosfèrica hi ha tres grans problemes que estan evolucionant de manera molt diferent; a saber, el canvi climàtic, la qualitat de l’aire als interiors i la qualitat de l’aire urbà.
Pel que fa al primer, anem cap a un escalfament de, com a mínim, 2,7 °C en 2100, quan l’Acord de París demanava no superar els 1,5 °C (anticipava que si no es podia, es recomanava no sobrepassar els 2 °C). A més, la política energètica s’ha vist afectada per la invasió d’Ucraïna i pot arribar a empitjorar el problema. En aquest escenari hi ha un sector, inclús científic, que considera millor invertir en adaptació. Però adaptar-se a què? No és adaptar-se als canvis climàtics actuals sinó a uns que han de vindre i seran de segur molt pitjors. En aquest camp, doncs, no en tenim una altra més que concentrar-nos en la transició a les renovables a marxes forçades, i convèncer Àsia perquè ho faça també.
En el segon, l’evolució ha sigut positiva durant molts anys, però canvis associats a la millora d’eficiència energètica dels edificis i transport públic han derivat en ambients hermèticament tancats i, en molts casos, en recirculació massiva d’aires interiors. La COVID-19 ens ha fet veure que és necessari ventilar (que no vol dir moure aire, sinó canviar l’aire interior per aire exterior fresc) per reduir el risc de transmissió de malalties respiratòries. Aquesta ventilació permet també reduir els nivells de contaminants en espais interiors. Aquí estem millorant, i els reptes són compatibilitzar la ventilació amb l’eficiència tèrmica i ventilar zones molt transitades o amb alts nivells d’ozó sense empitjorar l’aire interior amb contaminants exteriors.
En el tercer àmbit, la qualitat de l’aire exterior, hem millorat molt marcadament. El 1990, a la Unió Europea la contaminació per partícules en suspensió causava un milió de morts prematures a l’any, mentre que el darrer informe de desembre de 2021 de l’Agència Europea de Medi Ambient n’atribueix 0,3 milions en 2019. Tot i això, són moltes morts i, a més, no estan homogèniament repartides per la geografia europea.
Els contaminants crítics en aire ambient exterior (que es presenten en concentracions molt per sobre dels nivells recomanats per l’Organització Mundial de la Salut) són les partícules en suspensió fines i grosses (PM1 i PM10), el diòxid de nitrogen (NO2), l’ozó troposfèric (O3) i el benzo[a]pirè (BaP). Com en altres aspectes mediambientals, a Espanya anem amb retard respecte a molts estats europeus quant a implementar mesures de millora de qualitat de l’aire. Moltes d’aquestes mesures són d’àmbit local i autonòmic, encara que d’altres són estatals. En el context urbà, les mesures de més cost-efectivitat afecten sobretot el trànsit rodat. Aquest és responsable aproximadament del 35 % de les PM2,5 (partícules en suspensió fines iguals o menors a 2,5 micres), així com d’un 65 % del diòxid de nitrogen que respira un ciutadà espanyol de les grans capitals A més, també afecta l’ozó troposfèric urbà, periurbà i rural.
En el cas del diòxid de nitrogen, les mesures més efectives s’han centrat a reduir el nombre de vehicles metropolitans circulants mitjançant: un transport públic ben desenvolupat, ràpid, econòmic i confortable; la implementació de peatges urbans i restricció del pàrquing exterior a la ciutat; creació de zones de baixes emissions que no permeten la circulació als vehicles antics més contaminants i afavoreixen els més ecoeficients; desenvolupament d’una logística eficient de distribució urbana de mercaderies i taxis amb mesures tecnològiques i no tecnològiques; i el redisseny urbà a favor de zones verdes i de vianants, i que separe trànsit d’hospitals, col·legis, centres d’atenció primària, geriàtrics, zones de joc, i afavorisquen el transport actiu (caminar i bici), entre d’altres.
Per a les PM2,5 aquestes mesures poden ser parcialment efectives, però a més se n’han d’aplicar altres sobre emissions industrials, ports, aeroports, construcció-demolició, emissions domèstiques i residencials, i també agrícoles.
Per a l’ozó troposfèric, la situació és més complexa, i les mesures per reduir els seus precursors (a partir dels quals es genera) s’han de prendre no només en l’àmbit urbà sinó regional, nacional i europeu. Però el fet de la baixada marcada dels seus nivells a tota la franja mediterrània espanyola durant l’estiu de 2021 (probablement relacionada amb la reducció de les emissions del trànsit del 20 %) dona esperances que el problema siga resoluble.
