En el començament del nostre camí com a equip rectoral són molts els sentiments i idees que s’entremesclen. En el meu cas, com a nou vicerector d’Investigació de la Universitat de València, assumisc amb gran il·lusió i responsabilitat la tasca de coordinar i facilitar la labor dels investigadors de la nostra universitat. És evident que de reptes, n’hi ha molts i els mitjans són escassos, però també que al llarg dels últims anys hem estat capaços de mantenir, i fins i tot d’incrementar, l’activitat investigadora en ciència i humanitats.
Entre els reptes que hem d’afrontar es troben, òbviament, obtenir millor finançament, tant a àmbit autonòmic com estatal i internacional. Aquest finançament ha de procedir necessàriament de convocatòries competitives, però també de fonts privades i de la posada en valor de la nostra activitat per mitjà de contractes i acords d’innovació i de transferència a la societat, que fomentarem en estreta col·laboració amb la nova vicerectora d’Innovació i Transferència. La biotecnologia, tema central d’aquest número de Mètode, és un camp amb enorme potencial de transferència i en el qual la nostra Universitat està especialment ben posicionada.
En el nostre entorn també hi ha amenaces que poden dificultar de manera important l’exercici d’aquestes activitats i a les quals ens oposarem en la mesura de les nostres forces. Una d’aquestes és l’excessiva burocratització a què estem sotmesos els investigadors. Tots hem patit el minuciós control dels comptes econòmics dels nostres projectes (i no tant de l’activitat científica) que ens resta temps i il·lusió, sense que per això s’evite el balafiament o la malversació de fons. Les perspectives no són bones, amb una acabada d’estrenar Llei de contractes del sector públic que ens porta a multiplicar les gestions per a qualsevol adquisició. Hem de buscar mesures, ja ens hi hem posat, que minimitzen i agilitzen aquests processos.
Una altra amenaça és l’envelliment del sistema d’investigació espanyol en general i de la Universitat en particular, amb un capital humà molt experimentat (en termes políticament correctes) però desmotivat i amb una infrarepresentació de les dones. Les restriccions legislatives i pressupostàries impedeixen la incorporació d’investigadors joves al sistema de recerca en l’època que seria la més productiva de la seua trajectòria. Per això, considerem imprescindible apostar per joves que lideren els seus propis grups i projectes per a garantir la continuïtat del sistema de recerca.
«La investigació de qualitat és, i continuarà sent, un dels senyals d’identitat de la Universitat de València»
D’altra banda, l’activitat dels investigadors està insuficientment reconeguda, tant en termes econòmics com laborals. Hem de fer una aposta decidida pel reconeixement integral de tota l’activitat que exercim. Per descomptat i de manera fonamental, de la investigació. Però també hem de reconèixer l’activitat que exercim com a docents, gestors, innovadors i divulgadors.
Finalment, amb la primera dona rectora de la Universitat de València hem fet el primer pas per a tenir una major presència de la dona liderant grups d’investigació i activitats científiques. No es tracta només d’un assumpte de justícia, sinó d’una necessitat per a realitzar millor investigació. Londa Schiebinger, doctora honoris causa de la nostra Universitat, afirmava que, amb més dones en l’equip d’investigació, hi havia més probabilitat d’incorporar l’anàlisi de sexe i gènere en els treballs, la qual cosa no sols millora l’excel·lència de la investigació sinó que, a llarg termini, estalvia recursos econòmics.
La investigació de qualitat és, i continuarà sent, un dels senyals d’identitat de la Universitat de València. Però, a més, tenim el convenciment que la difusió i la divulgació contribueixen a aprofundir en l’intercanvi de sabers i idees, base de la societat del coneixement. Aquest diàleg permanent és també, sens dubte, el fonament d’una societat més igualitària, justa i respectuosa.
