Aquesta setmana els mitjans s’han fet ressò de la publicació d’un article en Nature Astronomy que parla de la detecció de notables quantitats de fosfina (PH3) a les capes superiors de l’atmosfera de Venus. Una notícia que, dita així, no semblaria especialment interessant si no fora perquè els autors han jugat amb la idea que l’origen d’aquesta fosfina siga biològica. I això per què? Perquè a la Terra només es coneixen dues fonts possibles capaces de generar aquest gas: la indústria i alguns bacteris anaerobis (habitants d’entorns carents d’oxigen).
A més, aquesta regió de l’atmosfera venusiana és particularment «còmoda» per a la vida tal com la coneixem, especialment si la comparem amb les condicions climatològiques habituals de Venus: la densa atmosfera d’aquest planeta, composta sobretot de diòxid de carboni amb un elevat efecte d’hivernacle, produeix temperatures en la seua superfície de més de 450 °C i pressions atmosfèriques 90 vegades majors que la terrestre. Però a 55 km d’altura trobem unes condicions gairebé idonees, amb una pressió atmosfèrica de mitjana atmosfèrica (la que, amb referència, hi ha al campament base de l’Everest) i una temperatura de 25 °C. Té també el seus inconvenients: en aquesta regió abunden els núvols de corrosiu àcid sulfúric i està sotmesa a poderosos vents de 200 km/h.
No és la primera vegada que s’especula sobre la vida venusiana. Sangan i Morowitz ja van teoritzar en 1967 sobre la possibilitat de vida aèria en els núvols de Venus, una possibilitat que ha sigut recurrentment investigada fins a temps recents per diversos grups, incloent-hi els autors de l’article de Nature Astronomy. Fins i tot s’ha parlat (amb menor encert) de vida complexa en la superfície de Venus, com ja vam tractar en la Nau Mètode. Però, és aquesta fosfina realment un indici de vida en el planeta veí?
És una temptació freqüent quan no es coneix l’origen d’un fenomen usar la hipòtesi comodí de la vida (o inclús de la vida intel·ligent) com a possible explicació alternativa. Ha ocorregut en nombroses ocasions en astronomia: els desconcertants (i finalment inexistents) canals de Mart van dur a proposar l’existència d’enginyers marcians; el rítmic senyal dels púlsars, les primeres explicacions de la qual van ser que eren radiofars d’alguna civilització alienígena, van resultar ser un tipus exòtic d’estrella morta; de les explosions còsmiques conegudes com a GRB (o esclafits de raigs gamma) es va arribar a postural si serien accidents industrials d’alguna civilització summament avançada (avui està clar que són un fenomen natural); més recentment, també s’ha especulat sobre un origen intel·ligent per als FRB (sigles en anglès de ràfegues ràpides de ràdio), un fenomen la causa del qual encara no està del tot clara, i per al qual encara no s’ha pogut descartar un origen artificial (encara que tot apunta al contrari); o l’exòtic asteroide Oumuamua, procedent de més enllà del Sistema Solar, amb un comportament peculiar que va dur a especular si seria un fragment de nau interestel·lar; per no oblidar la mediàtica estrella KIC8462852. Per als seus inexplicables (fins al moment) i espectaculars baixons de brillantor es va recórrer entre altres hipòtesis a… una esfera de Dyson en construcció al seu voltant.
Tot açò no vol dir que un origen biològic siga necessàriament una hipòtesi errònia per a un fenomen que encara no hem pogut explicar. A Mart s’han detectat emissions de metà i avui dia hi ha un fort debat sobre si la seua causa està en algun tipus de bacteris marcians; realment en absència de vulcanisme, com ocorre a Mart, és difícil d’explicar la presència de metà atmosfèric en un món rocós sense recórrer a la biologia. I bé pot ser que, en el cas de Mart, la resposta correcta siga vida marciana. Però també pot ser que hi haja altres fenòmens que no coneguem i siguen els causants del metà marcià. De fet, en el Sistema Solar tenim un altre món, Tità, on el metà abunda tant que fins i tot forma mars; i no tenim cap bona explicació per a esclarir el perquè d’aquesta abundància. Molt a prop d’ell, la lluna Encèlad mostre guèisers (possible indicatiu de fonts hidrotermals sota la seua capa de gel) en els quals es busca avui dia també la presència de metà.
L’analogia amb el cas de Venus és clara. Que no coneguem com generar fosfina sense recórrer als bacteris o a la indústria no vol dir que no hi haja altres possibles fonts no biològiques encara desconegudes, com va repetir fins a l’avorriment l’equip responsable de la troballa durant la roda de premsa del passat 14 de setembre. I açò és particularment cert en un món tan exòtic com Venus, amb una química tan poc estudiada. Sabem molt sobre la química en base aigua, a pressions i temperatures confortables per a nosaltres, ja que aquesta és la química que ens envolta; resulta més senzill investigar-la i també més útil. Sobre quins tipus de química, de substàncies o reaccions es poden donar en un solvent com l’àcid sulfúric, a les pressions i temperatures extremes que es donen a Venus, o com reaccionen a la llum solar les microgotes dels núvols venusians (com els mateixos autors apunten a l’article), en realitat sabem més ben poc, per motius obvis. Per a contestar a la pregunta que titula aquest article necessitem més informació i millors models del comportament del planeta. Simplement, ens falten dades.
Cert. La conclusió que la fosfina pot ser un indici de vida extraterrestre no es pot descartar, i si m’ho permeten, es ven molt bé. Però si ho consideren bé, aquesta conclusió és quasi tan sòlida com la que s’han detectat indicis d’indústria a Venus.
