La maternitat és una variable de relació humana, una pràctica ni purament natural ni exclusivament cultural. Com a categoria ideològica socialment construïda impregna els discursos sobre la subjectivitat dels homes i les dones i condiciona la seua relació amb els conceptes més amplis d’identitat i igualtat.
Al llarg de tres exemples, Wagensberg afirma que no és el mateix comprendre una cosa que estar-hi acostumat. Per això convé, de tant en tant, revisar les nostres veritats vigents per molt tradicionals i sòlides que aquestes puguen semblar.
L’any passat vam tenir els primers indicis que l’economia no anava del tot bé. Els pisos, de sobte, deixaven de vendre’s, i és que l’oferta superava la demanda. Davant d’aquesta situació, trobe que la majoria va pensar el mateix que jo: el preu de l’habitatge haurà de baixar.
Com tots sabem, tenim un problema al nostre planeta: es diu escalfament i està provocant un canvi climàtic, és a dir, les temperatures amb què ens trobem a cada estació no són les que corresponen, igual com la pluja, el vent i altres variables climàtiques.
Un dels processos d’adaptació més interessant de les melmelades i les confitures és el cas dels chutneys, un acompanyament indi que s’obtenen treballant en un morter espècies i herbes (gingebre, pebroters, fulles de coriandre i menta) amb all i altres ingredients, entre els quals és habitual el suc de llima.
Quan Fritz Zwicky, el 1933, va observar les velocitats de les galàxies al cúmul de Coma (la Cabellera de Berenice) no podia entendre com aquella rica concentració de galàxies romania unida. La mitjana de velocitats peculiars de les galàxies respecte al centre de masses del cúmul superava els 1000 km/s. La massa necessària per mantenir estable el cúmul hauria de ser, segons els seus càlculs, molt superior a la massa corresponent a les galàxies que el formen.
Quan un paisatge galleja hi sura alguna cosa a l’ambient. Hi ha la sensació d’estar en un lloc especial, en aquell indret del bosc que fa temps que no trepitja ningú, l’ambient nemoral de les pinedes de pi negre.
La medicina experimental i la investigació de laboratori van aportar una nova eina al programa d’intervenció sanitària que als inicis del segle xx buscava explorar la salut i planificar estratègies de salut pública. Els instituts nacionals d’higiene coordinaren en molts països europeus campanyes dirigides als grups socials que mostraven indicadors de salut més desfavorables.
Es confon ben sovint, però no és ben bé el mateix: no és el mateix comprendre una cosa que estar-hi acostumat. Per això convé, de tant en tant, revisar les nostres veritats vigents per molt tradicionals i sòlides que aquestes puguin semblar.
Amb el present lliurament s’inicia un nou gènere de la fotografia de natura. Al llarg d’aquesta secció hem anat tractant temes molt diversos: la fotografia macro, les emulsions, la caça fotogràfica... i en alguns s’ha aprofundit força, com ara el darrer: la qualitat de la imatge (set números), que s’ha disposat just abans del paisatge perquè nombrosos conceptes s’hi apliquen directament.
«T’explicaré la meua vida, no perquè sigui especialment interessant, sinó perquè explicant els meus conceptes erronis i la reflexió que m’ha portat a corregir-ne el sentit, potser tu mateix pots fer la teua, autoexplicar-te els teus conceptes amb el teu llenguatge, la qual cosa vol dir entendre.»
El gozo intelectual és la proposta de Jorge Wagensberg per a identificar quan i com una persona fa un passet més en la comprensió de la realitat. La relació entre plaer i coneixement sorgiria de la natura curiosa de l’ésser humà. Aquest «goig» seria un motor que fa avançar la ciència, una mena de fam que fa que l’home s’alimente d’explicacions sobre el món.
«Això era que una fada encisadora (llegiu “procés d’hominització”) que va transformar un renoc ben lleig que raucava (llegiu “simi sorollós”) en un príncep captivador (llegiu “Homo sapiens”).» Aquesta és la història que Pascal Picq, en Nueva historia del hombre, pretén desterrar de la seua disciplina, la paleoantropologia, que considera en un estat científic adolescent.
A final de juliol de 2007 vaig tenir l’oportunitat de visitar el famós Institut d’Estudis Avançats de Princeton (EUA) i fer-me una composició, en tan meravellós lloc, de la que va ser l’experiència vital i intel·lectual de dos exiliats vitals i intel·lectuals: Einstein i Gödel.
El 1938, dos anys després d’obtenir la seua llicenciatura en medicina, José María Bengoa Lecanda (Bilbao, 1913) es va exiliar a Veneçuela fugint de la Guerra Civil. Allí va ser nomenat metge del poble rural de Sanare, on va iniciar la seua intensa i fecunda trajectòria en la lluita contra la desnutrició i la fam. Considerat un expert internacional en nutrició, el doctor Bengoa va col·laborar amb el Ministeri de Sanitat i Assistència Social veneçolà i, més tard, amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
[caption id="attachment_6369" align="alignleft" width="200"] Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència Lluís Alcanyís Edició crítica de Jon Arrizabalaga Barcino. Barcelona, 2008. 170 pàgines.[/caption] Dins la tendència d’editar textos clàssics de caràcter
La biografia del metge convers oriünd de Xàtiva Lluís Alcanyís és una de tantes peculiars i tristes històries de científics i d’altres personatges de renom que, juntament amb molts altres d’anònims, s’enfrontaren durant l’època moderna al temible flagell inquisitorial. Alcanyís passà de ser metge del rei Ferran II, futur Ferran el Catòlic, a ser condemnat a morir en la foguera al setembre de 1504 per pertinaç i negatiu, pena que no es va fer efectiva fins al 25 de novembre de 1506, temps durant el qual romangué empresonat.
Fritjof Capra (Viena, 1939) va obtenir el seu doctorat en Física Teòrica a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, de la qual ha estat professor. Però a banda de la seua tasca docent i investigadora, el doctor Capra ha estat autor de best-sellers on ha tractat diversos aspectes de la ciència. És autor, entre d’altres, de El punto crucial (RBA, 1986), Las conexiones ocultas (Anagrama, 2003) i La trama de la vida (Anagrama, 2006). El seu darrer llibre ha estat La ciencia de Leonardo (Anagrama, 2008).
En els quaderns de Leonardo da Vinci (1452-1519), alguns dels quals no han estat encara prou estudiats, trobem indicis de molts desenvolupaments posteriors de la ciència moderna. Els seus treballs tenen un enorme valor històric, fins al punt que es pot arribar a afirmar que Leonardo és el primer a posar en pràctica el mètode científic.
A l’Institut Cavanilles de Biodiversitat de la Universitat de València es troba el grup d’investigació d’etologia. Allí és on Enrique Font, director de la unitat, i Pau Carazo m’esperen per explicar-me de què tracta la seua investigació (signada, també, per Ester Desfilis i Elisa Forteza), publicada a la prestigiosa revista Animal Cognition.
Quan entrevistem la nova rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), al campus hi ha convocada una vaga d’estudiants. Les protestes per la imminent implantació del procés de Bolonya són el centre d’atenció d’Ana Ripoll, que s’ha incorporat al càrrec (desembre del 2008) enmig del conflicte.
Víctor Navarro, catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat de València, i Jesús Català, professor d’Història de la Ciència de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, són els responsables de l’exposició sobre el naturalista anglès Charles Darwin que s’exposarà al Palau de Cerveró fins al pròxim setembre. Amb el títol de Darwin, el seu temps, la seua obra, la seua influència els comissaris tracten d’ubicar-nos en el context en què el científic desenvolupà la seua carrera i destaquen la vigència de les seues teories.
El 12 de febrer de 1809 naixia a Anglaterra Charles Darwin, l’home que mig segle després hauria de publicar l’obra cabdal de la biologia moderna, L’origen de les espècies. La
Quan es va acabar la Guerra Civil jo tenia set o vuit anys. Puc recordar alguna cosa d’aquells dies i encara tinc present alguna imatge que em va commoure particularment. Entre els esdeveniments que més em van impressionar potser hi ha els crits i l’entusiasme manifestat pels qui aclamaven els vencedors, que arribaven a l’actual plaça de l’Ajuntament de València en camions plens de banderes i boines roges; i d’altra banda, pel carrer de Sant Vicent, la desfilada dels soldats vençuts camí de la presó.