El disseny dels camins respon a les activitats humanes en el treball, en les relacions econòmiques i afectives; uneixen llocs, gents i cultures. La mil·lenària xarxa de camins teixida per les societats preindustrials jerarquitza i estructura els territoris i revela les claus d’interpretació dels paisatges, naturals o antropitzats, dotant de significat la vinculació de l’home a la terra.

Els que caminem cada diumenge per les nostres muntanyes mediterrànies no tenim la percepció de quines normes protegeixen els camins tradicionals de munta­nya. Però sí que tenim clar que aquestes senderes històriques van perdent-se i que el futur no és gaire esperançador per a aquest patrimoni públic viari.

Dins del viari tradicional, les vies pecuàries, camins de bestiar o de transhumància, posseeixen elements que les distingeixen de la resta, ja que la seua funció és canalitzar el tràfec de bestiar oví, caprí i vaquí.

Una acupuntora diu que em pot curar la meningitis, la poliomielitis i tot el temari de la carrera de medicina menys els peus plans. Algú altre es compromet a curar-me la depressió i el restrenyiment amb una bombolla cromomusical. Hi ha músiques ideals per estimular el trànsit intestinal: potser li donaré una oportunitat.

Al seu Dillatari, el poeta menorquí Ponç Pons es pregunta si «sobreviurem als bàrbars i al ciment» i, tot seguit, sentencia que «Déu és turista». Sense entrar en valoracions teològiques, no ens podem estar de dir que una nova religió ha crescut a l’empara de l’urbanisme intensiu.

«En general, totes les col·leccions de cultius tipus naixien perquè algú s’encarregava de mantenir una sèrie de microorganismes. Sempre hi havia algun professor que hi dedicava el seu temps. Si el professor es traslladava, normalment la col·lecció ho feia amb ell, llevat que aquesta pertanyera a alguna institució.»

La funció de la ciència és generar coneixement. El curs que ha pres recentment em porta, no poques vegades, a reivindicar una forma de practicar-la que, encara que no nova, s’allunya de la manera com es pensa actualment. Per a eixir del marc del pensament judeocristià es va inventar el classicisme, que, en gran manera, propiciaria el racionalisme humanista i la ciència.

Una bona pregunta ja és la meitat d’una sàvia resposta. Sir Francis Bacon, fa un bon grapat d’anys, ja va escriure aquesta afirmació que, des d’aleshores, els periodistes anem repetint una vegada i una altra, fins a fer-li perdre el sentit, de tan gastada com queda. Però malgrat aquest abús la del filòsof anglès és una afirmació ben real.

En efecte, la sospita de Nabokov –que es reflecteix en la cita que encapçala aquest número– era fundada: aquella papallona blau celest no era una bona espècie. Però era d’una encisadora raresa. Aquesta és una de les màgies de l’estudi de la natura: la bellesa que atresora allò exclusiu i únic, el goig de la recerca i del descobriment irrepetible.

Traçats amb intel·ligència, els camins, senders i antics camins de ferradura, molt sovint empedrats, buscaven els passos naturals, escalaven els vessants més abruptes i traçaven belles i serpentejants vies de muntanya. Vertaderes obres d’enginyeria són els camins que es conserven encara a la serra de Corbera (Safor), Aitana, Espadà, la Tinença o la Vall de Gallinera.

El caràcter extremadament muntanyós del nostre territori ha condicionat històricament el traçat dels camins. Els camins de ferradura, i posteriorment els de carro i les carreteres asfaltades, van ser la base fonamental de l’estructura econòmica i social del món rural.

Vicent J. Martínez (València, 1962) és el director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. Els seus treballs de recerca han aparegut en diverses publicacions científiques, entre elles la prestigiosa revista «Science».

Existeix vida intel·ligent a l’espai? Si existeix, com ho sabrem? Qui la busca i com s’esbrina? Si estem o no sols en l’univers és un dels grans dubtes de la humanitat. Potser per això trobem gent que viu per cercar respostes i dedica la seua existència a buscar signes i rastres que permeten confirmar o, per contra, refutar la nostra solitària existència a l’univers.

Els viatges a la Lluna deixaren de ser contes de ciència-ficció des que el 1969 Neil Armstrong va trepitjar la Lluna. Fins al 1972 es van succeir cinc missions espacials tripulades més, encara que des d’aquell any cap altra ha intentat repetir l’aventura.

El passat mes d’octubre va inaugurar-se un nou espai situat al cor de València: l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. La seva programació aspira, entre altres coses, a donar notorietat a la ciència, però d’una manera diguem-ne diferent. La voluntat és demostrar amb fets que la ciència també és cultura.

Conèixer l’origen de l’univers i quin és el nostre paper dins el cosmos són possiblement preguntes tan velles com la mateixa humanitat. Com en tantes altres preguntes de l’àmbit científic, durant el darrer segle s’ha avançat molt en el coneixement de l’univers, el seu origen i el seu funcionament.

En paraules de Víctor Reglero, la seua funció dins el comitè local organitzador del 57è IAC va ser «carregar amb el mort». Amb aquesta expressió, el chairman va sintetitzar la seua labor com a responsable total del comitè, on, durant tres anys, es va ocupar de la coordinació entre les cinc institucions participants: la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València...

El passat mes d’octubre de 2006, València va acollir tota una sèrie d’activitats relacionades amb l’espai que van fer de la ciutat un autèntic focus de científics i experts internacionals relacionats amb l’astronàutica, l’astronomia i la cosmologia. Tres van ser els esdeveniments que van fer de València l’escenari de multitud d’actes al voltant de l’espai.

Els cactus són els grans triomfadors dels deserts americans, on s'han diversificat fins arribar als cent gèneres i dues mil espècies.

L'estatus de Plutó com a planeta ha estat molt controvertit: des que es va descobrir, tant l'òrbita com la dimensió fan difícil situar-lo al costat dels altres planetes.