Des de 1970 s’han extingit quatre espècies cada dia només a Brasil, la superfície boscosa mundial s’ha reduït pràcticament a la meitat i els recursos naturals són cada vegada més prop de l’exhauriment. L’extinció d’espècies és un fenomen inherent a l’existència de la vida en la Terra, però aquesta acceleració de la desaparició de flora i fauna només es pot explicar per l’acció de l’home. Es tracta d’un dels canvis ecològics més importants des de la desaparició dels dinosaures fa 65 milions d’anys. Ecocidio.
Carlos Chordá es dirigeix a Nicolás, un dels seus alumnes, a qui pretén donar a conèixer els fonaments de la ciència, despertar la seua curiositat i motivar-lo a cercar respostes. No pretén aclaparar-lo amb una col·lecció de coneixements, sinó acostar-lo al meravellós món de la ciència.
Per què dormim i per què somiem? És el món visual una il·lusió? Com i on sorgeix la consciència? Aquestes són algunes de les qüestions fonamentals que tots ens hem preguntat alguna vegada sobre el nostre cervell. Preguntes que els neurocientífics contemporanis encara es fan i per a les quals, a pesar dels grans avenços realitzats en les últimes dècades per les neurociències, encara no tenim respostes definitives.
¿El títol «¿Por qué el cielo es azul? La ciencia para todos» descriu molt bé les pretensions del llibre: respondre aquelles preguntes que tots en alguna ocasió ens hem fet.
Són moltes les raons que per recomanar «La naturaleza humana», però en favor de la brevetat requerida i de la concisió necessària, es poden resumir en tres: claredat, actualitat i universalitat.
El llibre Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana respon a l’exigència de l’UNESCO de catalogar i divulgar l’art rupestre de l’arc mediterrani com a conseqüència de la declaració que en va fer com a Patrimoni de la Humanitat.
Moltes persones se sorprenen quan s’assabenten que hi ha una cosa anomenada «síndrome de desviació asocial», o si es prefereix, un tipus de temperament o caràcter que comporta proclivitat a la delinqüència i la criminalitat. Com pot ser això quan les pressions culturals són tan poderoses i l’ambient influeix d’una manera tan òbvia per afavorir o incentivar la comissió de delictes en la societat?
El primer manament de qualsevol ésser viu és sobreviure. Per sobreviure ha d’evitar els perills interns (malalties) o externs (irritants físics, depredadors). Per poder evitar aquests perills l’organisme utilitza dos tipus de sistemes: un sistema de reconeixement dels senyals d’alarma i un sistema de capacitat de resposta una vegada identificada l’alarma. El sistema immunològic és un dels exemples més clars d’aquest tipus de sistemes dedicat a combatre les noxes que s’introdueixen en l’organisme. Si l’ambient fóra estable, no hi hauria necessitat de sistema nerviós.
Al cervell s’han pogut identificar diversos engranatges dedicats a modular l’equilibri entre activació i inhibició de l’agressió mitjançant substàncies químiques, conegudes com a neuroreguladors. Els plantejaments simplificadors inicials pretenien relacionar cada conducta específica amb l’activitat de transmissors químics particulars en regions cerebrals concretes. Els diferents tipus d’agressió diferien, segons aquests plantejaments, en el seu substrat neuroquímic, igual com ho fan en el neuroanatòmic.
Els ximpanzés formen comunitats que funcionen com una unió de grups. Aquestes comunitats les integra un nombre de femelles semisolitàries amb les seues cries i un nombre més gregari de mascles adults i subadults. La població de les comunitats pot variar entre 20 i 110 individus, mentre que els grups temporals per buscar menjar poden oscil·lar entre 1 i 20 individus amb una mitjana entre 4 i 6. Aquests subgrups podrien ser independents dels altres durant dies. Els membres de la comunitat en poques ocasions van junts com un grup.
«Fer anyades», «criar cucs» o «collir seda» són alguns dels noms que rep l’activitat agrícola que designem amb el tecnicisme de «sericicultura». Una pràctica que precisa d’uns procediments i dedicació constants.
Marcello Malpighi (1628-1694) fou el metge italià que divulgà per primera vegada l’estructura i la metamorfosi del cuc de seda. Féu la primera descripció completa de l’anatomia interna d’un invertebrat, en concret la del sistema respiratori, digestiu i excretori d’un insecte.
«Les paraules de la seda» es tracta del llibre de dos filòlegs que s'han apropat a un àmbit de coneixement caracteritzat per ser territori de cruïlla, on la filologia conflueix, si més no, amb l’etnologia i la història.
El Thesaurus Puerilis d’Onofre Pou, publicat a València el 1575, inclou l’apartat «Història dels cucs i robes de seda», inspirat en el poema del segle XVI titulat «De Bombyce» de l’italià Marco Girolamo Vida, que fou durant vora tres segles un codi per a la criança de la seda per a tots els seders. Gregori Maians fou un ferm defensor de la cultura de la seda: «Uno de los frutos naturales que, según la economía de la Divina Providencia, tocó al reino de Valencia, es la cría de los gusanos de la seda», sentencià.
Més del 94% de la seda que es produeix avui al món procedeix d’Àsia. En concret de la Xina, i en menor mesura de l’Índia. Lluny queda el protagonisme del Japó, anterior a la Segona Guerra Mundial, i més encara el d’una Europa en plena revolució industrial on Itàlia i França eren uns forts centres productors de fil de seda. En aquest context, l’esplendor valenciana en la producció de seda crua data del segle XVII i, amb daltabaixos cíclics, es perllonga fins els inicis de la industrialització.
Tots els humans duem una complexa maquinària biològica dissenyada per fer servir tàctiques agressives en les interaccions conflictives amb els altres. L’esperança de recuperar el «paradís perdut», és a dir, una vida perpètuament plàcida i benigna amb totes les formes d’agressivitat i de violència desterrades és només una quimera. No pertany a aquest món. Les exigències sempre renovades de la competició vital han modulat l’aparició de ressorts defensius i ofensius que els individus saben reclutar amb major o menor facilitat, intensitat, subtilesa o crueltat.
«En què és menys admissible intentar fer una cèl·lula que cercar la síntesi d’una molècula?» es preguntava fa quasi un segle el biofísic francès Stéphane Leduc. Avui es té la impressió que la recerca de la síntesi de vida al laboratori és una qüestió científica totalment nova. Tanmateix, des de final del segle XIX, diversos autors compromesos en la lluita contra el vitalisme estaven convençuts que la comprensió total de la vida prové de la seua síntesi artificial.
Cada generació de científics afegeix el seu esforç al damunt de les aportacions dels seus predecessors. Però no totes aquestes aportacions són igualment útils per fer progressar el coneixement. La dificultat de destriar les idees fructíferes entre un munt d’inspiracions estèrils augmenta quan els errors tenen defensors prestigiosos.
La implantació de les noves tecnologies comporta un seguit de canvis significatius en els nostres usos i costums. Un d’ells afecta l’art de signar. Internet ofereix la possibilitat de signar documents sense la presència física de les persones implicades.
La idea del big bang o «gran esclafit» té el seu origen en els estudis del meteoròleg i matemàtic rus Aleksandr Friedmann (1888-1925) i del belga Georges Lemaître (1894-1966). L’acceptació final del big bang (que abans de rebre aquell nom es deia model d’evolució dinàmica de l’univers) és tan interessant com plena de girs inesperats.
Entrevista al químic i divulgador Fernando Sapiña, autor del llibre El repte energètic, amb el qual ha estat finalista del Premi Europeu de Divulgació Científica.
De debò és boig el temps? Aquesta pregunta que dóna títol al llibre, en major o menor mesura ens expressa un sentiment ge neral de la societat, perquè tots, en la nostra existència quotidiana, d’alguna manera ens sentim lligats al que succeeix a l’atmosfera. Però, quant de cert hi ha en aquest sentiment? Qual sevol meteoròleg o aficionat a aquesta ciència ens dirà que la memòria meteorològica és bastant pobra.
«La microbiologia té una influència molt profunda en tota la població, no és només d’interès científic»
Entrevista a Stanley Maloy i Ricard Guerrero
Petit, ínfim, minúscul, insignificant, menor. Són paraules que ens remeten a una aproximació sobre alguna cosa reduïda i, a vegades, poc important. Però la microbiologia no parla ni d’aproximacions ni encara menys de trivialitats. Al contrari: parla de tots aquells éssers d’una mesura inferior a la que pot percebre l’ull humà a simple vista i de la importància indiscutible que aquests organismes tenen en la resta d’éssers vius. On hi ha vida, hi ha microbis. El passat mes d’abril, la ciutat de Barcelona va ser partícip d’aquest univers invisible en el simposi internacional «Contribució dels microbis a la biologia», organitzat per la Fundación Ramón Areces, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
L’any 1998, vàrem entrevistar el professor Francisco Tomàs en aquestes pàgines de Mètode, quan acabava de prendre possessió del càrrec de vicerector d’Investigació de la Universitat de València. Fou una entrevista suggerent i a vessar de projectes, i amb un titular ben explícit: «No es poden posar fronteres al coneixement científic» (Mètode, 19). Vuit anys després, amb motiu dels 50 números de Mètode, tornem a parlar amb ell, aquesta vegada com a rector de la nostra universitat. Volem repassar –tot i que molt sumàriament– les coses que han succeït durant aquests anys: els projectes que s’han fet realitat i els que encara cuegen, els somnis aconseguits i els reptes pendents.