L'alquimia: la utopia sobre la pedra filosofal i l'elixir de la vida. Utòpic? Sorprén que científics de la talla de Newton buscaren descobrir aquests misteris.
Giordano Bruno and the “New Philosophy”: the Infinite Universe and the Plurality of the Worlds. Giordano Bruno is often considered as a martyr of the first scientific revolution or as
Pierre Belon, a Modern Zoologist of the Renaissance. In the middle ages, the treasure of natural history learning was the Bestiary, in which biology and symbolism were mixed in similar
L'home universal, aquell en el que conflueixen tots els sabers: parlem, sens dubte, de Leonardo Da Vinci, un dels intel·lectuals més misteriosos de la historia. Parlem del misticisme que l'envolta en aquest article.
Quan Johann Wolfgang Goethe va explicar a Frederich Shiller la seua teoria de la metamorfosi de les plantes, aquest va contestar de manera tallant: "Tot em sembla bé, però no
L’envelliment com a procés ens afecta o ens afectarà a tots i des del punt de vista de la ciència són moltes les disciplines implicades en el seu estudi i en la recerca de solucions als nous reptes que sorgeixen.
Sydney Brenner, Premi Nobel de Medicina 2002, rep a Mètode per a parlar de la seua experiència al món de la ciència, guiada sempre per la motivació i la curiositat.
Foto: V. Rodríguez La reocupació de l’interior rural és un fenomen dels nostres dies. Si durant el segle XX la muntanya valenciana pràcticament es va
«És un miracle que el personal col·labore amb un sistema de recollida selectiva de residus tan irrellevant i penalitzador com l'actual»
Entrevista a Ernest Garcia
Ernest Garcia (Alacant, 1948) és degà de la Facultat de Ciències Socials i catedràtic de Sociologia de la Universitat de València, on dóna classe des del 1971. En la seua
La Bèrnia, la majestuosa serra que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqua i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem.
En el passat número de Mètode parlàvem de les característiques de la “càmera del naturalista” com a part de l’explicació sobre el tema de la caça fotogràfica, la qual prosseguirà en el proper “Instants”. El present lliurament constitueix un parèntesi per donar compte d’un congrés sobre fotografia i natura celebrat enguany al País Valencià.
Al carrer dedicat a l’il·lustre botànic valencià Antoni Josep Cavanilles del Jardí Botànic, al quadre de les cistàcies, prop d’un dels vells oms de Sibèria (Zelkova) –abatut en part per un fort vent l’any 1987–, podem veure un matoll de plantes anomenades estepes (jaras en castellà).
Massa sovint ens construïm una idea parcial de la natura, formada sobretot per visites esporàdiques que ens amaguen moments íntims de la natura que poden resultar crucials per a comprendre-la. Em vull referir principalment a la presència i efecte de l’aigua en el paisatge.
«La sensibilització i interés en la biodiversitat augmenta arreu del món. Lentament però en la direcció correcta»
Entrevista a Edward O. Wilson
Una entrevista amb un dels científics més destacats del segle XX , autor d’obres tan cabdals com Sociobiologia o Sobre la naturaleza humana.
Javier Sampedro (Madrid, 1960) es va doctorar en genètica i biologia molecular en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid. Va treballar-hi durant set anys. Més tard va dedicar tres anys de la seua vida a ser investigador postdoctoral al Laboratori de Biologia Molecular del Medical Research Council, en Cambridge (Regne Unit).
Els cabells blancs i escarotats i una manera de caminar desacompassada conviden a pensar que s’acosta el típic científic afable i genial que per primera vegada abandona la seva torre d’ivori. Res més lluny de la realitat, uns ulls desperts i una mirada penetrant el delaten ja abans de començar a parlar.
Umberto Eco (Alessandria, 1932) és considerat per les seues teories una de les figures més destacades al món de la semiòtica, i actualment exerceix la seua càtedra a la universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa. No obstant això, el seu nom està lligat a les seues incursions en la narrativa amb obres tan conegudes com El nom de la rosa.
La comunicació és una activitat humana molt complexa. Comprendre-la requereix una anàlisi detallada. Quan es tracta de comunicar un camp específic com la ciència i la cultura científica, l’anàlisi ha de ser encara més elaborada.
Alguns estudis recents mostren que els joves semblen cada vegada més desinteressats per la ciència. Resultats escolars mediocres en les assignatures científiques o l’elecció d’estudis que privilegien les branques de la sociologia o de l’economia mostren que els joves s’han tornat pràcticament al·lèrgics a l’ensenyament de les ciències.
Sembla absurd decidir per un vot la veritat d’un teorema de matemàtiques o la realitat d’àtoms i molècules. Fins i tot entre els campions de la democràcia, se sol admetre que les proposicions científiques no tenen res a veure amb el sufragi universal. La ciència escapa al domini públic, tothom ho sap.
El Renaixement ha estat qualificat sovint d’“època de descobriments”. Encara que avui dia pocs historiadors compartesquen les opinions de Jacob Burckhardt, historiador suís del segle XIX que va dir que el Renaixement era l’època del “descobriment del món i de l’home”, és impossible no sorprendre’s pels importants descobriments científics i geogràfics d’aquesta època.
Per a molts científics, la ciència és una activitat cultural més dintre de les relacions socials. “Cultura menos ciencia igual a humanidades”, titulava Jorge Wagensberg un dels seus articles l’any passat. “La ciencia también es cultura”, és el títol d’una conferència que Manuel Toharia ha donat en diversos llocs recentment.
Les circumstàncies de treball en el camp de la botànica en Espanya han canviat radicalment des de la meua primera introducció en aquest país el 1947. Aleshores, Espanya encara estava refent-se de la guerra civil que havia destrossat el país i, sota la dictadura de Franco, es trobava en gran part aïllada de la resta del món.
En uns pocs anys, el canvi global ha passat de ser un concepte vague a ser una realitat indiscutible i plenament acceptada per la comunitat científica. La revista Mètode hi va dedicar un número no fa pas gaire (núm. 34, estiu 2002), on s’oferia una visió general molt interessant d’aquesta problemàtica.