En el moment de publicar-se aquest número assistim, entre incrèduls, insegurs i impotents, a una situació només comparable a la que es visqué en les dues guerres mundials del segle XX. Una pandèmia global, que ha situat de nou l’espècie humana davant un escenari tan inèdit i desconegut com imprevisible.
Des de Mètode hem intentat divulgar una visió de la pandèmia tan ajustada als fets científics com és possible, tant des del nostre web com en l’especial que obre aquest número, amb nombroses contribucions d’especialistes del nostre país i de l’estranger.
Ens cal repensar molts aspectes de la nostra vida quotidiana, de les nostres escales de valors, de les nostres pràctiques econòmiques i culturals, en fi, de la nostra coexistència amb la resta de la natura i, especialment, del nostre respecte pels animals no humans.
A més de l’aïllament protector, l’augment de la capacitat sanitària, una sociabilitat més segura i un estímul econòmic orientat a la salut, haurem de preparar els nostres cors, les nostres mans i les nostres ments per a un esforç per a tornar a filar i reforçar el nostre complex i vital teixit social.
L’amenaça de les malalties infeccioses ha estat una constant al llarg de la història de la humanitat. En els últims trenta anys, un 75 % de les emergents tenen origen animal i un 17% són transmeses per un vector.
Les serps se serveixen del ball captivador de les llengües per a recol·lectar un còctel de substàncies químiques amb les quals desxifrar el seu entorn.
El darrer brot de listèria va posar d’actualitat una malaltia que habitualment no ocupa grans espais en els mitjans de comunicació, però que actua contínuament i afecta moltes persones, i causa fins i tot la mort en alguns dels casos. Aquests bacteris poden esdevenir, per tant, «assassins innocents».
L’historiador de la ciència Alexander Koyrè va resumir el treball científic del segle XVI com una comprensió gradual de les obres d’Arquimedes.
Alícia fa un viatge en què apareixen peculiars personatges que li diuen el que ha de beure o menjar. No sembla tot un viatge psicodèlic induït per les drogues?
Observem l’esclat del brot de coronavirus a la Xina. La divulgació d’informació precisa i ben interpretada és clau en els primers moments d’intervenció en un brot emergent. Però sembla que la necessitat, la pressió o la notorietat per publicar està afectant el rigor de la investigació.
Estem, efectivament, en una emergència. Que a ningú li’n quede cap dubte. Però si hi ha alguna cosa que paralitza encara més que no assumir la situació en què ens trobem és dir que la nostra casa està en flames i a continuació posar-nos a mirar, tranquil·lament, la televisió.
La constel·lació d’Orió destaca en el cel nocturn de l’hivern pels seus tres estels brillants i en línia. Al final de la tardor la vam veure, immensa, eixint per l’horitzó est en caure la nit. Quan s’acabe l’hivern la veurem davallar cap a l’oest en les primeres hores del capvespre. Ens ofereix una bella vista, però la mitologia ens conta una història ben diferent.
Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.
Regalant el nostre ADN i les nostres dades genètiques, regalem l’ADN i les dades genètiques de tota la nostra família biològica. Cal pensar si l’objectiu que s’ho val.
Entendre què ens diferencia de la resta d’animals és una antiga obsessió de l’ésser humà. Un dels atributs als quals amb freqüència acudim per a justificar la nostra suposada superioritat és la intel·ligència. Però, com comparar la intel·ligència d’espècies tan diferents com la d’un humà, un polp o un dofí?
Una cosa és ser conscient del cicle astronòmic anual i una altra descobrir els mecanismes de la vida. No sabem amb certesa quina, però alguna cosa va passar en el que ara és Europa fa uns 40.000 anys.
El llibre és tant una biografia de Carlos González, de les penes i alegries per les quals va haver de passar, com també, si m’ho permeten, de la mateixa estació de Robledo de Chavela i dels vaivens que va patir, segons els objectius de NASA van canviar o canviaven els interessos del Govern espanyol.
Aquesta obra analitza el registre fòssil dels nostres ancestres més recents a la recerca de l’origen de la compassió, un dels sentiments que acostumem a identificar com a típicament humà.
Estem acostumats a una divulgació en la qual un expert sedueix el gran públic amb recursos narratius i, una vegada captada la seva «víctima», li para una emboscada científica. Aquest llibre no fa això. És literatura, o vol ser-ho. D’altra banda, fa olor de periodisme, però tampoc és un compendi de reportatges.
El llibre de Mark O’Connell Cómo ser una máquina s’endinsa de ple en el transhumanisme. Des d’un plantejament periodístic, i amb una soltesa estilística admirable, O’Connell visita els diferents prohoms d’aquestes disciplines i va exposant els seus plantejaments.
Les retractacions són poques, comparades amb la gran quantitat de literatura científica que es publica cada any, però són importants, reflexiona l'autor.
No podia trobar-se un millor subtítol per a aquesta obra: Històries, anècdotes i consells per a millorar les teves fotografies. I és que d’això tracta. L’autor ha recorregut mig món a la crida i cerca de bones imatges de natura.
Són incomptables els detalls que es podrien destacar d’aquesta obra, que sorprendran i fascinaran tant l’aficionat als ocells i a la naturalesa en general com el professional, que sens dubte descobrirà aspectes sobre els ocells que difícilment hauria imaginat.