Amb motiu del setanta aniversari de la fi de la Guerra Civil, la revista Mètode va dedicar el 2009 un número a l'exili dels científics republicans. Un número que va comptar amb la col·laboració de l'artista alcoià Antoni Miró.
És realment indispensable la presència d’oxigen per a l’aparició de la vida complexa pluricel·lular?
En l’Observatori de Lund a Suècia es troba una pintura de la primera representació realista de la nostra galàxia, la Via Làctia. La idea de dur a terme aquest treball científic i artístic va ser de l’astrònom suec Knut Lundmark, qui, a començament de la dècada dels cinquanta, es va plantejar representar la Via Làctia en el seu conjunt.
Les plagues i malalties són un assumpte que preocupa molt els nous agricultors: molts probablement han tingut ja alguna experiència negativa i han patit en veure com morien les seues plantes sense saber què fer.
Per als científics espanyols del primer terç del s. XX, ciència i educació formaven un binomi inseparable i imprescindible en el procés de construcció de la ciutadania lliure.
Us presente l’(hipotètic) senyor Smith: un ciutadà i pare exemplar de caràcter afable i tranquil, a més d’un reputat metge i un membre estimat en la seua comunitat.
Està bé aprendre com funciona el món a través de la ciència i, si a més aconseguim que el coneixement tingui una aplicació pràctica, el premi és doble.
«Sideral» no és només un llibre de fotos: a part dels comentaris de cadascuna, la introducció és un bon resum de la història de la fotografia nocturna i fins i tot de l’astronomia.
«Quant pesen els núvols?» explica aspectes de la ciència de manera amena i senzilla, utilitzant símils que apel·len a la quotidianitat i experiències pròpies.
«El mesías de las plantas» integra tres vessants diferents: el científic, el biogràfic i el polític.
«Cultivos transgénicos» proposa que l’objectiu d’alimentar bé la població mundial d’ara i del futur immediat no és possible sense l’ús de totes les tecnologies disponibles.
«Persiguiendo a Einstein» es un llibre per a aquells que pensen que la física moderna és molt difícil.
«¿Qué es comer sano?» dona rèplica a 101 mites sobre alimentació i matisa si són falsos, certs o són mitges veritats.
En la dècada de 1980 van sorgir tres subdisciplines de l’ecologia: la restauració ecològica, la biologia de la conservació i la biologia de les invasions; i totes tres van abraçar el paradigma nativista.
Els enemics naturals estan entre els principals impulsors de les dinàmiques de biodiversitat pero, de vegades, produeixen greus pèrdues en la majoria de les quals els humans estan involucrats.
L'artista Nuria Rodríguez, professora en el Departament de Pintura de la Universitat Politècnica de València i doctora en Belles Arts i titulada en Disseny Industrial per l’Escola Superior de Disseny de València, il·lustra el número 98 de Mètode.
La riquesa d’espècies no és homogènia en l’espai i normalment presenta diferències quan comparem diferents llocs. Aquestes diferències solen respondre a gradients d’un o més factors que creen patrons espacials de biodiversitat i depenen de l’escala.
Des de mitjan anys vuitanta fins ara, la biologia de la conservació s’ha escindit en dos camps quasi independents: la gestió i l’ecologia de la conservació. Hem assistit a la recuperació de les espècies amenaçades de gran envergadura i a la disminució de les petites i comunes.
La biodiversitat ha anat canviant tant en l’espai com en el temps. Per sort, petits organismes coneguts com ‘microfòssils’ ens permeten inferir patrons de biodiversitat passats de forma detallada.
Per efecte de les condicions ambientals extremes, la llunyania dels altres continents i per la seva profunditat, a causa del pes del gel continental, la plataforma continental antàrtica ofereix una gran oportunitat per a entendre millor com seria un ecosistema pristí.
El concepte de diversitat biològica ha evolucionat des del mer recompte d’espècies a càlculs més sofisticats que tenen en compte les abundàncies relatives i fins i tot el temps de divergència evolutiva entre espècies. En el curs d’aquesta evolució, les formes de mesurar la diversitat ben sovint s’han manllevat d’altres disciplines.
Els índexs tradicionals de diversitat (principalment riquesa, abundància i equitativitat d’espècies) han estat altament reveladors per al seguiment de processos en comunitats i ecosistemes en ecologia moderna.
Els éssers humans ja fa temps que som conscients de ser una espècie amb gran poder per modificar el món natural. I tant que ho hem fet. Però només fa unes dècades que la societat, amb veu ferma, es revolta contra la desfeta duta a terme.