Els problemes científics i filosòfics que plantegen les pseudociències arquetípiques, com l’astrologia i el creacionisme, són ben coneguts. Però la majoria de camps d’investigació tenen àrees controvertides que alcen sospites de negligència intel·lectual sistemàtica.
En aquest article apliquem un enfocament epidemiològic per exposar els trets típics de la pseudociència i la popularitat tan persistent de què gaudeix. Assenyalem i debatem diversos factors que promouen la difusió de creences pseudocientífiques.
La ciència és una pràctica d’investigació dels fets, però hi ha moltes activitats d’aquest tipus que apliquen els mateixos patrons de raonament per tal d’aconseguir informació tan fiable com siga possible en qüestions empíriques.
La pseudociència és un subproducte del prestigi de la ciència com a empresa social i com a mitjà d’obtenció de coneixement. El seu caràcter és inherentment negatiu, atès que, per definició,
Les últimes dècades, la paleontologia humana a Espanya ha experimentat un gran creixement. La evolución (1966) i els seus editors han influït en aquesta explosió.
Només una malaltia ha estat eradicada del planeta gràcies a les vacunes: la verola o pigota, per a la qual ja no es necessita vacunació. N’hi ha d’altres a punt d’eradicar-se, però per a aconseguir-ho hem de continuar lluitant.
«Les estructures espacials subjauen a la majoria de processos ecològics»
Entrevista a Pierre Legendre
Reconegut per establir les bases per a l'aplicació de l'estadística a la investigació en ecologia de comunitats, parlem amb l'expert canadenc.
Mètode s’hi suma a aquest esforç en favor de l’evidència científica amb el seu número 95: L’engany de la pseudociència, coordinat pel filòsof de la Universitat de València Angelo Fasce.
El professor Leo Lorenz, president del Centre Europeu d’Electrònica de Potència, fa ús dels seus dots docents per tal d’esclarir-nos alguns conceptes de la seua disciplina, explicar-nos el seu parer sobre noves tecnologies com el cotxe elèctric, o també sobre el paper dels professionals enginyers en la nostra societat.
Joël Mestre ha fotografiat objectes blancs sobre un fons blau –color net i estable, freqüent en la senyalística– amb un resultat que té quelcom d’artifici, per il·lustrar el número 95 de Mètode.
La gota freda no és sinònim de pluja forta mediterrània, tot i que des de la pantanada de Tous en 1982 per a molta gent són fenòmens equivalents.
El foc de Sant Antoni és en realitat una intoxicació deguda a la ingestió de pa de sègol, el pa dels pobres. Aquesta síndrome és una malaltia que avui coneixem com a «ergotisme». I per què aquest nom?
Les narracions literàries fetes per malalts ajuden els metges a entendre els seus pacients, per això la literatura està cada vegada més present en la formació mèdica.
Santiago Ramón y Cajal també va mostrar una vessant literària. En 1905 va publicar Cuentos de vacaciones: Narraciones pseudocientíficas, cinc relats on mesclava conceptes científics, ficció i una mica d'ironia.
Abans que es realitzessin trasplantaments en humans alguns escriptors ja n’havien narrat en la ficció. La literatura pot ajudar a obrir el debat ètic i social sobre aquest tema.
Podem separar dos moments en la història de les narracions sobre malalts de sida: abans i després del descobriment de les triteràpies. Analitzem els canvis que ha produït en la literatura aquest nou paradigma.
Alguns historiadors han trobat influències i afinitats entre les aportacions d’Hannah Arendt i les idees freudianes sobre el concepte de refugiat.
El nombre de guies d’ocells segurament assoliria un rècord Guinness, però la majoria són traduccions d’obres estrangeres centrades en un altre país o països. Moltes ni tan sols estan adaptades, però fins i tot les que ho estan tenen el problema de la inclusió d’espècies que no viuen aquí, el que dificulta la identificació.
L’imponent treball realitzat per l’etnobotànic i metge Joan Pellicer de recollida d’informació, recerca, organització i ordenació de dades al voltant dels diversos usos etnobotànics i noms tradicionals de les plantes que creixen al territori que va estudiar, bàsicament l’anomenada Diània (grosso modo, les comarques centrals del País Valencià), va anar veient la llum per mitjà de les publicacions i els nombrosos articles escrits en diversos mitjans al llarg dels anys.
Malgrat ser un dels tòpics més importants de la ciència, el qualificatiu intel·ligent és possiblement el terme més sobreutilitzat, i per tant desprestigiat, de finals del segle xx i començament del xxi. En l’actualitat, qualsevol artefacte que vulga ser valorat ha d’etiquetar-se com a intel·ligent.
Cal saludar efusivament la publicació d’aquest recull d’articles de Martí Domínguez, guanyador del II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló. La major part foren publicats al suplement Cultura/s de La Vanguardia, i van acompanyats de les suggeridores il·lustracions de Manuel Boix.
La proposta de Paco de la Torre, vinculada des dels seus inicis a les pràctiques neometafísiques o a la també denominada figuració postconceptual –expressió que el mateix artista utilitza l’any 2012 en la seua tesi doctoral per a al·ludir al fenomen pictòric en què emmarca el seu treball–, sorgeix com a hipotètica resposta a dues qüestions bàsiques.
La literatura i la medicina tenen un vincle molt estret. El sanatori antituberculós, com a espai d’aïllament i avantsala de la mort, ha inspirat molts autors. La novel·lística del segle XX va dedicar una atenció significativa a aquestes institucions que, allunyades de la resta de la societat, condicionaven la vida dels malalts i la seva identitat.
La literatura ha reflectit diverses formes d'abordar el concepte de mort, des de les expressions de dolor personal fins a les mostres culturals.