«Les dones i els homes són tan tafaners que han acabat dirigint el deler explorador vers el darrer refugi de la seua intimitat: el cervell.» Ho
Possiblement en un termini de deu o quinze anys el panorama editorial canviarà substancialment, sobretot
Ja d’antic n’hi havia hagut un al jardí vell, sota el pi de pinyons, vora el llimoner de més al nord, que feia unes roses bellíssimes, intensament perfumades, de pètals vellutats de color vermell fosc, gairebé granat, però el vam assecar amb una poda equivocada.
La península dels Balcans és l’àrea més diversa d’Europa quant a plantes vasculars: entre 7.000 i 8.000 espècies catalogades. Els habitants d’aquesta regió comparteixen una herència quant a usos dels recursos naturals i parlen llengües semblants.
Encara que habitualment solen ser com arbusts, els dos llorets –així els anomenàvem, llorets– que teníem a l’hort, disposats simètricament, un a cada costat del jardí, eren tan antics i s’havien regat tant que havien assolit un port poc comú, enorme, com d’arbre, fins el punt que el tronc superava el mig metre de diàmetre.
La pèrdua de diversitat agrícola que es produeix des de fa dècades fa urgent la realització d'estudis específics per recuperar i conservar les varietats locals i els coneixements relacionats amb el seu conreu.
Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.
Rara i graciosa, la sabateta (o soc) de dama (o de Venus) és una campiona jugant a l’amagatall. Des del segle xviii apareix en les publicsacions botàniques per esvair-se després en llargs silencis que neguen la seua existència als Pirineus.
Els veus ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts. Qui diria que, resistents i poderosos, eren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la sèquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals que podien ser de molts colors –vermelles, rosa, lila, salmó, carabassa, blanques– que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-se perquè no llevassen força a la mata.
Els horts familiars del Pirineu català tenen un paper fonamental en la conservació i gestió de la biodiversitat i dels coneixements tradicionals, però també en l'augment de la cohesió social i del benestar, així com en l'afirmació de la identitat cultural.
No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, lanceolat i fosc, en arribar l’estiu florien espectacularment, exuberant, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades o lleugerament vermelles.
El principal objecte d'estudi dels treballs que es presenten és la recopilació dels coneixements tradicionals sobre plantes a Formentera i a Mallorca, amb especial atenció als usos medicinals i alimentaris, abans que no sigui massa tard.
Les dones del poble les plantaven el dia de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol.
La recol·lecció de fulles, flors, rizomes, fruits de les plantes i els bolets silvestres per cuinar plats tradicionals està caient en desús en alguns llocs d’Alacant, encara que en altres zones, principalment rurals, aquestes receptes tradicionals continuen vives. Estudis etnobotànics realitzats en aquesta província de la Comunitat Valenciana mostren més de 110 espècies silvestres utilitzades com a aliment.
L'etnobotànica es basteix amb gent capaç d'entendre els múltiples llenguatges en què s'expressa la natura. Joan Pellicer era una d'aquestes persones.
Si se’ns invitara a descriure resumidament –només amb unes quantes notes– la personalitat artística del pintor valencià Uiso Alemany (València, 1941), ens inclinaríem a subratllar, en primer lloc, l’intens i