RANDALL: Mitjançant el mètode de Gauss per al càlcul orbital i amb una incertesa astromètrica mitjana de 0,04 segons d’arc, buscàvem…
PRESIDENTA ORLEAN: Però què diu?
JASON: Quina murga! Digueu-nos ja què és el que passa.
KATE: El que el doctor Mindy està intentant dir és que hi ha un cometa que es dirigeix directament cap a la Terra.
Don’t look up (2021)
Sembla que la ciència i la societat viuen en mons comunicatius diferents i és feina dels divulgadors acostar aquestes realitats per donar a conèixer els avenços científics. La pel·lícula Don’t look up és un exemple molt il·lustratiu de les diferents maneres de comunicar. Mentre que el doctor Randall Mindy no és capaç d’explicar-se en un llenguatge col·loquial, la seua estudiant Kate Dibiasky presenta la ciència de manera comprensible i accessible a tothom.
No és que els científics no vulguen rebaixar-se a contar el que fan, sinó que en realitat no els ha ensenyat ningú com fer-ho. Tanmateix, hi ha molt bons divulgadors en l’acadèmia, alguns dels quals en aquesta revista. En astronomia tenim un gran avantatge en la comunicació social de la ciència per l’existència de les associacions d’aficionats. Poques branques del coneixement tenen tanta gent entusiasta a l’hora d’explicar de manera altruista la seua passió.
L’astronomia va nàixer quan els primers humans van aixecar el cap i es meravellaren amb la nit estrellada. La regularitat de la nit i el dia, de les fases de la Lluna, del moviment del Sol i de les estrelles sobre el fons de la volta celeste s’explicaren primerament per la intervenció dels déus, però, més tard, foren la base del calendari.
L’ús lúdic de l’astronomia va sorgir molt més tard, quan els telescopis foren assequibles per una elit burgesa que disposava de temps lliure per admirar el cel només per plaer. Tanmateix, no foren pocs els que esdevingueren professionals. Així, els germans William i Caroline Herschel, músics de professió i apassionats del cel, deixaren de banda la interpretació i descobriren Urà i nombrosos cometes. Un cas similar és el de Henry Draper, que abandonà la medicina per obrir el camp nou de l’espectroscòpia estel·lar. Llàstima que morí prematurament abans de ficar-s’hi de ple. De la mateixa manera, molts astrònoms actuals van ser aficionats de joves. És un fet que la pedrera dels professionals està en el món amateur.
Actualment, s’ha anat un pas més enllà i fins i tot alguns astrònoms amateurs, com els de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) de València, de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) de Gandia o d’AstroAras d’Ares dels Oms, ja no es dediquen només a observar el cel amb ulls curiosos, sinó que, en la mesura que poden, participen activament en programes professionals amb èxits notables. Fa poc l’AVA ha estat reconeguda per l’organització estatunidenca The Planetary Society amb una subvenció del programa «Shoemaker Near-Earth Object (NEO)» per la seua tasca de cerca i estudi d’asteroides potencialment perillosos des de l’observatori d’Ares dels Oms.
Però l’essència de les associacions continua sent la difusió de les meravelles celestes. Per això s’organitzen periòdicament jornades de portes obertes, observacions populars, activitats en centres educatius, escoles d’astronomia… per compartir allò que tant ens agrada als astrònoms: veure el cel nocturn, explicar i comprendre com funciona l’univers. En definitiva, tractar d’abordar aquelles transcendentals preguntes: d’on venim? Cap a on anem?
Darrerament, cal remarcar la immensa labor de les associacions per fer front a l’onada de negacionisme climàtic i astronòmic que pugna per cobrir-ho tot de dubte. I en aquesta batalla per la ciència destaca també la seua lluita aferrissada en contra de la plaga de la contaminació lumínica. No podria ser d’una altra manera, ja que la defensa de les condicions naturals de la nit és senzillament una lluita per preservar l’objecte de la seua passió.
