El ball de Venus

El Sol davalla per la serra de les Agulles buscant el repòs nocturn. Durant tot el dia ha fet calor i el cel ha estat pintat d’un blau intens. Ara, el color del cel va mutant de manera imperceptible, el blau va aclarint-se i tota una gamma de rojos comença a omplir el curt camí que li falta per recórrer a l’astre rei. És l’hora dels fotògrafs vespertins que omplen la gola del Pujol, a l’Albufera, cada posta de Sol, per captar aquests moments màgics que ofereix la natura.
La física, tan prosaica i inquisitiva, ens explica aquest curiós fenomen del canvi de color del cel. La radiació visible solar es dispersa de manera molt diferent depenent de la longitud d’ona dels seus components. La dispersió de la llum blava és molt més efectiva que no la roja i, com a resultat, la volta celeste diürna és inundada de blau.

Ara, però, davalla el Sol i els colors es tornen més càlids, rojos suaus o intensos. En aquest moment la radiació solar travessa més gruix d’aire a l’atmosfera, tots els colors s’han dispersat i, als nostres ulls, només arriben els meravellosos colors càlids que tan bé saberen reflectir en les seues obres Monet, Van Gogh o Turner.
Amb el Sol sota l’horitzó, encara caldrà esperar ben bé una hora per assolir la nit completa i començar a gaudir de la seua bellesa. Les estrelles, sols llunyans, omplin el firmament, agrupades en constel·lacions, cròniques de la mitologia clàssica per educar un poble illetrat. Els planetes, però, són els reis de la nit. Ben brillants alguns, com ara Venus i Júpiter, més dèbils uns altres, com Mercuri, Mart i Saturn, la seua presència és notable per la llum constant que mostren, ben diferent de la llum vacil·lant dels antigament anomenats estels fixos. I és que els estels errants o planetes es mouen de dia en dia de manera lenta però visible a través de les constel·lacions mentre segueixen les seues òrbites al voltant del Sol, tal com fa la Terra.

«Un dels espectacles més grandiosos de què un astrònom de trinxera pot gaudir és el ball còsmic que alguns planetes realitzen en fer-se de nit»

Un dels espectacles més grandiosos de què un astrònom de trinxera –un curiós del cel nocturn a ull nu– pot gaudir és el ball còsmic que alguns planetes realitzen en fer-se de nit. El planeta Venus és l’actor principal d’aquests jocs de llums. A Roma fou conegut com Vesper, i d’ací deriva l’adjectiu vespertí. A més a més, uns pocs dies al mes, la Lluna, com un tall fi de meló, va situant-se al costat de cadascun dels planetes, com si assenyalés la posició d’aquests als observadors ocasionals.

I, parlant de Venus, el planeta presenta fases com la Lluna i aquestes varien a mesura que s’acosta o s’allunya del Sol. Galileo Galilei ho descobrí el 1610 i fou una prova contundent del model heliocèntric que defensava: Venus gira al voltant del Sol, i també ho fa la Terra. Sovint s’oblida, però, que l’òrbita del planeta és interior a l’òrbita terrestre i, per tant, des de la Terra sempre el veurem ben a prop de la posició del Sol. És a dir, prop de l’horitzó al capvespre. I només durant unes poques hores, ja que la Terra, en girar, ens l’amaga abans de la mitjanit. Qualitats venusianes, aquestes, que no sempre s’han comprès bé. Així, Lev Tolstoi, en Anna Karenina, escriu:

Començava a fosquejar. La clara i argentada Venus brillava ja a ponent, darrera els bedolls, amb la seva resplendor suau, […] però Levin decidí esperar fins que Venus s’alcés per damunt dels bedolls i que fossin ben clars els estels del Carro. Venus s’havia alçat ja per damunt els bedolls, la roda del Carro amb la seva llança es veia ja clarament en la fosca blavor del cel, però ell continuava esperant.

Levin va presenciar un fet impossible: en la posta de Sol, Venus descendeix darrere d’aquest. Tolstoi no era certament un curiós de la contemplació del cel nocturn.

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)

Doctor en Física Solar. Tècnic superior d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Col·laborador dels projectes IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment) i SO/PHI (Solar Orbiter Polarimetric and Helioseismic Imager).