Versió en color del famós «gravat Flammarion», conegut així per aparèixer per primera vegada en L’atmosphère: météorologie populaire (1888) de Camille Flammarion, tot i ser d’origen desconegut./ Wikimedia
Al Museu de l’Almoina a València veig les restes de la Via Augusta i m’imagine soldats i mercaders romans que van i venen. Les lloses que xafaren són les mateixes que jo podria xafar. Així com perdura la memòria de les pedres, també romanen les idees. Les històries mitològiques estan gravades en les constel·lacions del cel. Les mateixes que guiaren Ulisses per la Mediterrània, i amb els mateixos noms, han continuat guiant els vaixells pels oceans durant segles fins que el seu ús fou bandejat per les modernors del GPS.
L’observació del cel ens connecta amb les civilitzacions més antigues, amb el seu saber i els seus descobriments que s’han transmès amb paraules al llarg dels segles, tot traspassant cultures. En la nostra llengua també podem trobar les petjades que han deixat alguns mots d’origen astronòmic, tot i que sovint, per l’adaptació en passar d’una llengua a una altra i per l’evolució natural, els mots moltes vegades han modificat la seua forma i significat fins arribar al llenguatge comú, en el qual l’origen astronòmic n’ha estat totalment oblidat. Ho descobrisc llegint el magnífic llibre Las palabras del cielo de l’astrofísic francès Daniel Kunth, amant dels mots amb rerefons astronòmic.
En les societats antigues el sistema geocèntric era el paradigma per a la descripció del cosmos. Hom imaginava una volta celeste amb set esferes cristal·lines que corresponien a la Lluna, el Sol, els cinc planetes visibles i una altra esfera per a les estrelles fixes on, segons la Divina comèdia de Dante, només hi arribaven les ànimes triomfants, abans del cel cristià, on era Déu. Així, estar en el setè cel és el màxim grau d’elevació que pot assolir una persona i, per tant, el nivell de màxima felicitat.
És curiós que, mentre que en anglès el cel físic i l’estança divina tenen nom diferents (sky i heaven), en les llengües romàniques es fa servir la mateixa paraula. Això porta a confusions interessades, com la que destaca agudament Joan Fuster en El descrèdit de la realitat:
Copèrnic descobrí que el nostre món és un estel més en el cel: «Doncs ja som en el cel» –conclouria Giordano Bruno– i no necessitem, per tant, el cel de l’Església. Notem, però, que aquest corol·lari, d’una contundència quasi jovial, el treia Bruno més tard, en el ple del XVI, i té la importància d’un resum, d’una síntesi final, respecte de la mentalitat renaixentista.
La base circular on s’uneixen el cel i la Terra és l’horitzó, el que limita la vista. Per l’horitzó est o orient ix el Sol, mentre que cap a l’oest o occident es pon en passar el dia. Orient prové del verb llatí oriri, «alçar-se», i el seu participi present oriens, orientis («que s’alça, naixent») i es referia a l’eixida del Sol. D’aquí ha derivat orientar, com a conèixer el teu camí respecte al Sol. De la mateixa manera tenim occident, zona de l’horitzó per on es pon el Sol, que deriva de ob i cadere, amb la idea de «caure», essent occidens el participi present d’occidere.
Els savis buscaven respostes en els moviments dels astres per predir els actes humans, mentre d’altres tractaven d’ordenar-los en fantàstiques esferes concèntriques sincronitzades. Naixien així dues maneres diferents de veure el cel: l’astrologia i l’astronomia.
Els astròlegs determinaven la influència, l’acció dels astres sobre l’esdevenir dels humans. Influència, que ve del llatí influere, «fluir», i dona idea d’un corrent còsmic que uneix el cel i les persones. Un terme astrològic que passà al llenguatge comú com una metàfora per a referir-se a la influència d’una persona sobre una altra. Com que a causa d’una posició astral inadequada es pot emmalaltir, en quedà el nom de la grip en algunes llengües com l’italià, influenza, o l’anglès, reduït només a flu.
Tot de paraules del cel que queden amarant la llengua com a fòssils vivents, i que ens remeten als orígens de les societats humanes.
