Cirerer de pastor

(Crataegus monogyna Jacq.)

cirerer de pastor

Seduïda per Eivissa m’escrius, Maulayya, en el temps que a l’illa veïna i a la Safor es vesteixen de blanc els cirerers de pastor. Des d’Eivissa interior, meravellada, entre els bancals amb marges plens de brossa, com tota la vida, solitaris pous i oliveres monumentals que mereixen humana reverència i ofereixen divina protecció, mentre el vespre et duu cançons de corriola i l’aroma dolça i amarga de la flor del cirerer de pastor (Crataegus monogyna Jacq.).

cirerer de pastor

Foto: Joan Pellicer i Bataller

Què puc dir-te, Maulayya, del cirerer de pastor, d’aquest vell amic de la infantesa, aquest arbret de flors tan blanques i boniques que tantes voltes ens ha sorprès amb els seus posats tan diversos i contrastants: adés despullat i clapat de líquens com un esparracat roder o espentolat pelegrí perdut enmig de les altes soledats muntanyenques entre les boires i les gelors de l’hivern; ara fullós com un elegant i ardit acròbata arrapat a les nues argiles del barranc; després com una donzella blanca o una jove núvia d’abril passejant pels verds camins primaverals.

Entre nosaltres és un dels arbusts silvestres més estimats i que més bells noms porta: cirerer o cirer de pastor és un dels seus evocadors noms. Espinal i espí blanc sonen molt bé i arrepleguen l’agudesa de les rames i el color de la flor. També se l’anomena pel singular retall de la lluenta fulla, bolquerets o bolquerets del Nostre Senyor o de la Mare de Déu, i robeta de la Mare de Déu; i encara, per les punxes o agulles, amb el seriós nom d’aguller, arguller, garguller, garbuller i graüller; a voltes, hi ha qui li diu serolera borda o tapaculs com a Beneixama. Arç blanc, ram de sant Pere, cirer del Bon Pastor o de la Mare de Déu, són altres bells noms de contrades més nòrdiques. A les nostres terres l’espinal és un arbre favorable sobre el qual és té la creença que els llamps no poden caure, per això en algunes contrades, com amb el romer a Xaló i la Drova, se’n fan costalets que es beneeixen per Sant Pere de Verona per a penjar-los en la casa i en els camps a fi de protegir-los dels llamps i de les pedregades. Aquest arbret fronterer, tenaç, intricat i ben armat de punxes, que al bosc es dreça entre la fronda forestal i la prada oberta, el llaurador l’empra de bardissa i com a patró per a empeltar altres fruiters. Les flors de cinc blancs i fràgils pètals, d’aroma dolça i amarga com la mateixa vida, són sedants i depuratives i un excel·lent remei per a regular la pressió de la sang. Els fruits o cireretes de pastor són llepolia dilecta dels ocells i dels xiquets. Per al pobletà que de tard en tard li plau anar a passejar pels caminals i les sendetes del terme, i encara més, a la tan castigada plana d’horta costanera, el cirerer de pastor és un arbust emblemàtic d’un temps en què l’agricultura tradicional respectava sàviament la matriu de l’ecosistema sobre el qual s’assentava i compartia el mateix espai vital amb tota la cort d’arbres, arbusts i herbes silvestres i tota la fauna salvatge, un dels arbusts que més s’ha resistit a desaparèixer, un dels darrers supervivents d’aquells temps, no massa llunyans, en què convivien amb harmonia el nisprer amb la merla, el cirer amb la fleixera, la garrofera amb el teixó, la tomaca amb la sargantana, la carabassa amb el saboc, l’olivera amb l’òliba, la parra amb l’eriçó, la carlota amb el caragol, la figuera amb l’esclafallidons, el taronger amb la mustela, el parotet amb la dacsa, la vida del bosc i la vida humana.

«El cirerer de pastor és un arbust emblemàtic d’un temps en què l’agricultura tradicional respectava sàviament la matriu de l’ecosistema»

No queda, Maulayya, cap cirer de pastor a Sotaia. No queda res d’aquells vells i airosos cirerers de pastor que antany ornaven els alts marges del camí de la marjal, i que amb la seua primerenca i pulcra florida anunciaven l’esclat inaugural de la primavera.

No queda res de les llustroses moreres del camí de la Dula, ni de l’olivera de la pujada de la Mar, ni de les desafiants araucàries que senyorejaven sobre els nostres terrats i teulats.

No res queda tampoc de les frondoses séquies, ni dels borbollejants ullals ni dels sucosos prats de la marjal, ni d’aquells edènics dunars i muntanyars.

Ara només prospera la tenebrosa fronda de l’asfalt i la monstruosa flor del ciment, i una infinita i suïcida indiferència.

© Mètode 2001 - 29. La ciència del vi - Primavera 2001