Un senyor major va obrir fa anys una botiga d’imants davant de ma casa. En vaig comprar molts de molt intensos que, per seguretat, em ficava a les butxaques. Pujant a l’autobús sentia a vegades una estirada dels pantalons que em frenava: no era fàcil separar butxaca i imant de la barra a la qual quedaven units. Com en la llegenda del pastor Magnes, citada per Nicandre i Plini, a qui els claus de les botes i la virolla del bastó es van apegar a unes certes pedres del mont Ida (actual Turquia). Totes les civilitzacions van conèixer el magnetisme, incloent-hi unes quantes de mesoamericanes. Potser una xiqueta, fa mil·lennis, va jugar per primera vegada amb pedres de magnetita, com feia jo de menuda amb les agulles de costura de ma mare, misteriosament imantades.
Prenguem un imant de barra; una meitat sol anar pintada de roig (R) i l’altra de blau (B). Si enfrontem entre si els extrems diferents (R-B, o A-B), s’atrauen espontàniament i queden apegats. Si acostem els extrems iguals (R-R o B-B), una força, major com més pròxims, impedeix acostar-los. Si un dels imants està lliure, es girarà i s’unirà a l’altre per l’extrem que és diferent (per tant, l’illa de Laputa visitada per Gulliver no podria surar per repulsió magnètica). Si un imant penja d’un fil, s’alinea sempre en la mateixa direcció, encara que no hi haja un altre imant a prop. És una brúixola i respon al magnetisme terrestre, com també ho fan els ocells migratoris o alguns bacteris (on es trobarà el seu imant?).
Les forces entre imants que sentim en les nostres pròpies mans són sorprenents, així com les línies que la pols de ferro dibuixa prop de l’imant, visualitzant-ne l’espai d’influència –que anomenem camp magnètic. No estranya que Tales atribuïra ànima a coses inertes o que el magnetisme haja estat embolcallat en una boira d’esoterisme. La faula mundial sobre presumptes substàncies magnètiques en la vacuna contra la COVID-19 va anar acompanyada per milions de vídeos i fotos dels vacunats, amb culleres i claus adherides al braç. Jo també m’hi vaig apegar culleres, fins i tot de plàstic, en diverses parts del cos: ni la vacuna ni el magnetisme hi tenen res a veure.
Un objecte de ferro (un clip, una agulla) és atret pels dos pols de l’imant. Apegat a l’imant, el clip n’atrau un altre, i aquest un altre encara, com la cadena que Sòcrates esmenta en el diàleg Ió de Plató. A escala microscòpica, els objectes ferromagnètics estan formats per dominis magnètics. En cada domini predomina una direcció d’imantació diferent, però, com que n’hi ha molts, la imantació global és zero. En acostar l’objecte a un imant, aquells dominis la direcció dels quals coincideix amb la de l’imant s’engrandeixen i apareix una imantació neta que desapareix en separar-lo. Aquesta imantació es torna permanent si aportem una mica d’energia: colpejar o fregar l’objecte al costat de l’imant. Així es fabricaven antigament els imants i així funcionaven les cintes de casset. I així s’imantaren les roques antigues, solidificades en un camp geomagnètic que fins i tot diferia de l’actual. En el cas de la magnetita, algun llamp que va impactar fa potser milions d’anys va aportar l’intens corrent elèctric que la va imantar. Però aquesta història tan interessant la deixem per a una altra ocasió.
L’amo de la botiga d’imants, amb bigoti fi d’una altra època, teclejava les factures a màquina, en paper de còpia. No sense una certa condescendència, vaig pensar en el seu rebuig a la informàtica. Però ell em va traure del meu error: en una botiga d’imants, fins i tot situant-los a una certa distància, el disc dur d’un ordinador té els dies comptats.
Atreveix-te:
Necessitaràs dos imants (pots comprar-los en la ferreteria: de ferrita, neodimi, etc.). Els de nevera no serveixen, no solen tindre polaritat definida.
a) Acosta dos imants i comprova les situacions esmentades en el text, en què es té repulsió o atracció.
b) Lliga un fil a l’imant en el seu centre i observa la direcció a la qual s’orienta quan en penja. Compara’n l’orientació amb la d’una brúixola. Per convenció, el pol nord (N) és l’extrem que apunta al nord geogràfic i el sud (S), a l’oposat. Per tant, el nord de la Terra es troba al pol sud magnètic (i viceversa).
c) Un imant penja del fil. Acosta progressivament l’altre amb la mà de manera que els extrems siguen iguals (N-N o S-S): l’imant penjant (la nostra brúixola) es gira per a encarar el pol diferent. Pensa: què li succeirà a l’imant penjant si de sobte el camp geomagnètic s’inverteix?
Continua experimentant amb la demo 173 de la «Col·lecció de demostracions de física de la Universitat de València». http://go.uv.es/ferrerch/magnetismo
