Malauradament, en els darrers anys han aparegut molts desafiaments a la racionalitat relacionats amb alguns partits i moviments polítics, fonamentalismes religiosos, lobbies de les grans empreses i remeiers de tota mena, tots ells amb el propòsit de manipular l’opinió pública, extraure’n beneficis, o ambdues coses, moltes vegades utilitzant idees pseudocientífiques per a fer-ho.
Hi ha tota una sèrie d’autors que des de fa molts anys es dediquen a combatre les pseudociències amb els seus llibres, fins al punt que a hores d’ara es pot dir que són un gènere en si mateix. Això ens obliga a preguntar-nos si realment tenen un impacte efectiu o no ixen del cercle dels ja convençuts. Podem esmentar, a tall d’exemple, Martin Gardner i el seu pioner Fads and fallacies in the name of science, escrit en 1952, continuat per altres com ¿Tenían ombligo Adán y Eva? (2001). També hi trobem el filòsof de la ciència Mario Bunge, amb Pseudociencia e ideología (1985). O científics com Carl Sagan amb El mundo y sus demonios (2000), o Alan Sokal amb Imposturas intelectuales (1999), entre d’altres. O Michael Shermer, historiador de la ciència, amb Por qué creemos en cosas raras (2008) o Las fronteras de la ciencia (2010).
«Malgrat que es presenten proves de les pseudociències en contra d’aquestes, el creient continua refermant-se en les seues opinions»
Michael Shermer, de fet, és fundador de la Skeptics Society i productor i presentador d’un programa de televisió anomenat Exploring the unknow (“Explorant el desconegut”), on convida defensors de pseudociències. Allà aconsegueix mantenir diàlegs amb ells utilitzant un kit de qüestions que permet assignar a cada teoria o afirmació uns valors entre 0,1 mínim de validesa fins a 0,9 de màxim. Totes les pseudociències (creacionisme, astrologia, visió remota, ovnis, etc.) donen 0,1, però hi ha teories científiques amb puntuacions millorables com la intel·ligència i els seus tests (0,3), la sociobiologia/psicologia evolutiva (0,5), la complexitat i el caos (0,5), les grans teories econòmiques (0,5), la cosmologia inflacionària (0,6) i per últim, la ciència marginal com la teoria de les supercordes (0,7). El que es posa de manifest és que els límits o fronteres entre ciència normal, pseudociència i ciència fronterera són difusos. Shermer sempre tracta de mantenir les emocions al marge: discutir, no criticar (res d’atacs personals ni d’esmentar Hitler), escoltar amb atenció i tractar d’expressar detalladament l’altra posició. Aquest programa també mostra que moltes de les pseudociències criticades en el llibre pioner de Gardner encara continuen vigents, més de seixanta anys després de ser escrit. Malgrat que es presenten proves en contra d’aquestes, el creient continua refermant-se en les seues opinions. Això es produeix perquè manipulen els fets per tal d’adaptar-los a les seues conviccions i aquestes són reforçades en grup.
Tanmateix, això no vol dir que els llibres que lluiten contra la pseudociència no siguin útils. Aquests ens mostren que en la recerca de la veritat, la realitat va davant. Ens ajuden a veure els biaixos que utilitzen els pseudocientífics, com el de retrospectiva –que intenta justificar a posteriori el que ha ocorregut– o el de confirmació, que busca sols les dades que confirmen les creences pròpies passant per alt les proves que podrien refutar-les.
A més, diferents estudis posen de manifest la presència d’idees relacionades amb les pseudociències en les aules que cal qüestionar en el currículum de ciències. Aquests llibres i autors ens aporten recursos per a fer-ho. Resultats preliminars posen de manifest que realitzant algunes activitats d’aquest tipus és possible produir canvis estadísticament significatius en les idees pseudocientífiques de l’alumnat, tot contribuint a l’objectiu de desenvolupar un pensament crític, tan necessari enfront del somni de la raó.
