Mites alimentaris i mitificació de la nutrició

L’actual allau de missatges sobre alimentació i salut amenaça d’aniquilar el bon juí a l’hora de prendre decisions en un assumpte tan quotidià i important. Qui no s’ha sentit confós després de llegir, a vegades en un mateix dia, notícies contradictòries? Que si beure una mica d’alcohol és o no és bo per al cor, que si menjar carn augmenta el risc de càncer o que en realitat el risc és incert…… Altres informacions ens parlen dels beneficis de menjar xocolata, bròcoli, productes sense gluten i molts més aliments amb increïbles propietats, o dels avantatges de seguir una determinada dieta d’aprimament. L’encreuament de camins entre l’alimentació i la salut és un terreny en el qual floreixen els mites, els missatges erronis, la publicitat encoberta, les recomanacions de gurus i el sensacionalisme en nom de la ciència. I totes aquestes deficiències informatives estan probablement relacionades.

Ara tenim més informació que mai sobre nutrició. Però, alhora, tenim grans dificultats per a identificar la informació fiable i, sobretot, per a entendre les limitacions de la ciència per a donar resposta a tantes preguntes que ens fem sobre com afecta la salut el que mengem i el que deixem de menjar. L’abundància de mites i creences errònies sobre alimentació i salut obeeix, en bona mesura, a aquesta cerimònia de la confusió. Pensar, per exemple, que beure alcohol amb moderació és millor per a la salut que no beure’n gens és un mite alimentat per informacions parcials i prejuís, perquè el conjunt dels resultats de la investigació indica justament el contrari i no hi ha raons científiques per a beure per motius de salut. Les proves científiques també indiquen que són probablement falses algunes idees esteses com, per exemple, que els edulcorants artificials són perjudicials per a la salut, que els suplements antioxidants prevenen les malalties i que les begudes energètiques contraresten els efectes de l’alcohol.

«L’encreuament de camins entre l’alimentació i la salut és un terreny en el qual floreixen els mites»

Hi ha, a més, moltes més creences que podem considerar mítiques perquè no es basen en les evidències científiques, encara que tampoc hi ha proves contundents en contra. Simplement, la ciència no pot de moment pronunciar-s’hi, bé perquè la qüestió a penes ha estat investigada o bé perquè els resultats són contradictoris o mereixen una confiança molt baixa. Moltes de les preguntes que ens fem sobre la dieta són difícilment abordables per la ciència, almenys com per a oferir una resposta amb suficient certesa. Per descomptat que a tots ens agradaria saber si ser vegetarians o menjar aliments orgànics ens ajudaria a prevenir algunes malalties i tenir millor salut al llarg de la vida. Però això és molt difícil d’esbrinar, per no dir quasi impossible. Pensar una altra cosa és mitificar la nutrició, potser el més important de tots els mites sobre l’alimentació i la salut.

Per a saber amb certesa que una dieta vegetariana és més saludable que una de convencional caldria fer un experiment amb milers de nens nounats, dividits a l’atzar en dos grups que s’alimentarien durant tota la vida bé amb una dieta vegetariana o bé amb una de convencional. Com que aquest experiment és inviable, només ens queda el recurs de fer estudis observacionals i enquestes de consum. Però, com podem estar segurs que els qui segueixen una dieta vegetariana no tenen a més altres característiques que influeixen en la seua salut i que les enquestes reflecteixen el que realment han menjat els enquestats? Els estudis observacionals i les enquestes solen oferir respostes amb baix grau de certesa. Conèixer les possibilitats i les limitacions de la investigació en nutrició, així com valorar els missatges que rebem amb sentit crític i un escepticisme saludable, és potser el millor que podem fer per a no complicar-nos la vida amb pseudoproblemes alimentaris i menjar amb sensatesa.

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència -

Doctor en Medicina, professor de periodisme científic, inves­tigador del Grup de Recerca en Comunicació Científica (GRECC) i director de projectes de l’Observatori de la Comunicació Científica (OCC) en la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona (Espanya). Exerceix també com a periodista científic i ha estat coordinador de la informació de salut d’El País durant més d’una dècada.