Cavalls de Troia

Il·lustració: Carles Puche

La societat actual està buscant constantment la manera de millorar la salut i allargar l’esperança de vida. Els avançaments científics i tecnològics permeten combatre moltes malalties infeccioses d’una manera innovadora, com ara la utilització de diversos microorganismes modificats, principalment virus i bacteris. Aquests microorganismes són introduïts en el cos i ataquen directament altres microorganismes patògens. Podríem dir que són com l’enorme cavall de fusta que, segons narra Homer, van deixar els grecs a les portes de Troia, simulant que abandonaven el llarg setge de deu anys. Pres pels troians com un signe de la seva victòria, el cavall va ser portat dins dels murs de la ciutat, sense saber que al seu interior s’ocultaven soldats enemics. Durant la nit, els soldats sortiren del cavall i obriren les portes de la ciutat per permetre l’entrada dels guerrers grecs, que provocaren la caiguda definitiva de Troia.

La vacunació té un paper fonamental en la prevenció de les malalties transmissibles. Les vacunes han estat i continuen sent una de les estratègies de salut pública més eficients. A més, els beneficis de la vacunació no es limiten als individus vacunats, ja que quan la proporció de vacunats en una població assoleix una determinada magnitud, la difusió de les malalties cobertes per les vacunes resulta dificultada i el risc d’infecció disminueix.

Convencionalment, les vacunes consisteixen en microorganismes atenuats, patògens morts, o proteïnes inactivades, com ara els toxoides. Aquestes formulacions han permès la prevenció o el control de diverses malalties greus, incloent-hi la rubèola, la febre groga, la poliomielitis i el xarampió i, en el cas de la verola, fins i tot la seva d’erradicació. En l’actualitat, s’estan emprant enfocaments alternatius, com ara l’ús de vectors vírics i la utilització d’àcids nucleics, especialment l’RNA missatger.

Els adenovirus són un dels vectors més usats per al desenvolupament de vacunes víriques. Els adenovirus són virus amb DNA de doble cadena sense coberta (és a dir, nus). El nom d’adenovirus no és degut al fet que tinguin DNA, sinó que es van identificar originalment en les glàndules adenoides (o carnots). Els adenovirus presenten una gran diversitat natural. Es coneixen més de 100 adenovirus humans i més de 200 en altres animals. La patogenicitat depèn del tipus de virus i del grup de risc de persones. Generalment solen ser asimptomàtics o presentar uns símptomes lleus, excepte en les persones immunocompromeses o nounats. En aquests grups de risc poden tenir efectes greus. Els símptomes lleus varien des d’un «refredat» o conjuntivitis fins a infeccions del tracte gastrointestinal i el sistema urinari.

Durant molts anys els adenovirus s’han estudiat com a vehicles de nous gens en teràpia gènica, tot proporcionant una base per a l’aplicació posterior en el camp de les vacunes. Això és degut a diverses característiques dels adenovirus, com ara: a) la seguretat i la relativa facilitat del seu desenvolupament com a vectors; b) la capacitat d’infectar una àmplia gamma de cèl·lules de mamífers i d’induir un alt nivell d’expressió transgènica i generar resposta humoral i cel·lular; c) el risc mínim d’integració al genoma hoste; d) la capacitat de multiplicar-se fins donar nombres molt grans en cultiu de teixits, i e) la disponibilitat de línies cel·lulars certificades i el coneixement de la tecnologia necessària per a la purificació del virus a gran escala. L’adenovirus es modifica genèticament mitjançant la introducció d’un gen que codifica una proteïna determinada. Un cop el vector víric es troba dins de les nostres cèl·lules, produeix la proteïna. Això desencadena una resposta immunitària en els nostres cossos.

Pel contrari, les vacunes d’RNA missatger, en comptes de provocar directament la resposta immunitària del nostre organisme amb una proteïna (aïllada o que forma part d’un microbi atenuat o inactivat), introdueixen en les cèl·lules un material genètic (l’RNA missatger) perquè les mateixes cèl·lules fabriquin anticossos contra les proteïnes dels virus patògens. L’RNA missatger és una còpia temporal de la seqüència del gen en què està codificada la proteïna.

La idea d’injectar RNA missatger per al tractament d’una malaltia no és actual. Hi ha estudis que es remunten als anys noranta del segle XX, però fins recentment no s’havien utilitzat per aconseguir una vacuna, perquè encara es necessitaven avançaments tecnològics importants per a la seva aplicació. Per mantenir l’estabilitat de l’RNA missatger i facilitar-ne l’entrada a la cèl·lula, s’ha d’encapsular en nanopartícules lipídiques i, un cop a l’interior de la cèl·lula, és capaç de produir proteïna suficient per desencadenar una resposta immunitària robusta. Un inconvenient de les vacunes COVID-19 actuals de nanopartícules d’RNA missatger envoltades per lípids és que s’han d’emmagatzemar a temperatures molt baixes (de –20 °C a –80 °C). Les dues vacunes aprovades i d’ús contra la COVID-19 són la de Moderna (nom que ve de modeRNA, és a dir, “RNA modificat” en anglès) i la de Pfizer-BioNTech. Les dues vacunes utilitzen l’RNA missatger del gen complet que codifica la proteïna S (l’espícula) del virus responsable de la malaltia, el SARS-CoV-2. Aquestes vacunes d’RNA missatger es consideren segures, ja que l’RNA missatger un cop ha entrat en el citoplasma de la cèl·lula té una vida molt curta i es degrada amb facilitat. A diferència de les vacunes basades en vectors vírics, les vacunes d’RNA missatger no generen immunitat contra el material que el transporta, en aquest cas les nanopartícules lipídiques.

«Les vacunes han estat i continuen sent una de les estratègies de salut pública més eficients»

El desenvolupament tecnològic en els processos de fabricació assolits en les últimes dècades, la qualitat dels assaigs clínics en què s’estudien les vacunes i el millor coneixement de l’acció immunobiològica de l’organisme han permès l’obtenció de vacunes més eficaces i segures. Les vacunes, a diferència d’altres medicaments, s’administren a persones sanes amb una finalitat preventiva i per això cal que el nivell de seguretat sigui màxim. Aquest és un requisit essencial perquè una població sana accepti una vacunació preventiva.

Hi ha grups negacionistes que fomenten campanyes de no-vacunació. Afortunadament són grups minoritaris, encara que tenen una forta incidència social. Davant de les campanyes antivacunació, hem de saber que les vacunes són la principal eina de prevenció de moltes malalties infeccioses, tant víriques com bacterianes. Que les persones vacunades protegeixen de forma indirecta els no vacunats. I que les persones que no han estat vacunades contra una malaltia corren el risc de contraure-la i transmetre-la a familiars, amics i altres persones susceptibles del seu entorn.

La vacunació és una eina de prevenció, una estratègia de salut pública i un acte solidari, una manifestació de la voluntat que tenim de defensar la societat en què vivim, ja que la immunitat de grup que s’assoleix quan s’està vacunat és una barrera perquè els agents infecciosos no circulin en una població. La vacunació, que continua essent individualment voluntària, és, a més, una obligació social.

© Mètode 2022 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director acadèmic de la Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea.
Professora agregada del Departament de Microbiologia i Parasitologia de la Universitat de Barcelona.