La pandèmia silenciosa

Els éssers humans tenim principalment tres tipus d’«armes» externes per controlar les malalties infeccioses: la higiene, la vacunació i els fàrmacs antimicrobians (com ara els antibiòtics). I una arma de pròpia: el nostre sistema immunitari. I totes són necessàries, perquè les malalties infeccioses estan molt esteses entre els humans. Encara que es poden patir a qualsevol edat, els grups de major risc són els nens (perquè és la primera vegada que entren en contacte amb els microorganismes patògens), les dones embarassades i la gent gran.

El descobriment dels antibiòtics i la seva aplicació en el tractament de les malalties infeccioses són dues de les fites més importants de la medicina durant el segle xx. Els resultats gairebé «miraculosos» observats amb la penicil·lina a partir de 1941 van promoure una recerca massiva per a obtenir més tipus d’antibiò­tics amb diferents dianes d’acció. Aquests esforços van traduir-se en un gran nombre de nous compostos útils per a la medicina obtinguts durant les dècades posteriors a la utilització clínica de la penicil·lina. En les últimes dècades, la incidència i impacte de les epidèmies infeccioses d’origen bacterià s’han reduït espectacularment. El 2010, la taxa de mortalitat per les malalties infeccioses es va reduir al 3 %. I encara que els antibiòtics es van desenvolupar inicialment per al tractament de malalties infeccioses en els humans, els potents i evidents efectes aconseguits van portar lògicament a usar-los en animals (ramaderia i animals de companyia) i en plantes (agricultura). En l’actualitat, el 30 % dels antibiòtics s’usen en el tractament i profilaxis de les malalties infeccioses bacterianes en humans, mentre que en agricultura i ramaderia se n’utilitza el 70 % de la producció.

En els últims vuitanta anys les relacions entre bacteris i els humans han canviat enormement. Cada vegada que una persona és tractada amb un antibiòtic, la microbiota normal d’aquesta persona «pateix» els mateixos efectes que el patogen objectiu del tractament. El tractament prolongat d’antibiòtics pot provocar una disbiosi de la microbiota comensal (és a dir, canvis en la riquesa i abundància de diferents grups de la microbiota bacteriana intestinal). Però també som testimonis d’un altre canvi, el que es produeix entre els bacteris mateixos. Gairebé tan aviat com es va saber que els microorganismes podien ser eliminats per certs agents, també es va reconèixer que alguns microbis podrien sobreviure a les dosis normalment letals d’aquests. Un bacteri pot adquirir mecanismes de resistència diferents i, per tant, ser resistent a diversos antibiòtics. Aquest fet pot limitar les alternatives de tractament per a la infecció amb un bacteri multiresistent. Així doncs, les malalties infeccioses causades per bacteris resistents als antibiò tics augmenten el risc de mort del pacient, així com el risc de dispersió d’aquest microorganisme en la comunitat i l’ambient, i també els costos assistencials. Segons l’OMS, les malalties infeccioses per bacteris resistents als antibiòtics podrien causar deu milions de morts el 2050. Actualment, segons el CDC (Centre per al Control i Prevenció de Malalties), més de 700.000 persones moren a tot el món d’infeccions per bacteris resistents, amb 25.000 morts només a la Unió Europea.

Les principals causes de l’aparició i propagació d’aquest fenomen de resistència són l’ús indegut dels antibiòtics, i la transmissió de bacteris resistents entre els éssers humans, els animals i el medi ambient. Mentre que l’ús dels antibiòtics exerceix una pressió ecològica sobre els bacteris i contribueix a la selecció dels microorganismes resistents, les males pràctiques de prevenció i control de les infeccions, com també les condicions higienicosanitàries inadequades, afavoreixen la propagació d’aquests bacteris.

Determinar els gens de resistència (l’anomenat resistoma), i la seva difusió en l’ambient, és una prioritat de salut pública, per identificar els microorganismes que puguin plantejar riscos per a la salut humana. En el passat, la propagació de les resistències es pensava que estava «compartimentada», bé dins d’una comunitat (per exemple, de persona a persona, o d’animal/aliment a persona) o bé dins dels hospitals. En aquestes compartimentacions, les rutes de dispersió típiques són a través del contacte directe persona-persona o transmissió indirecta, per aerosols o aliments contaminats en algun punt de la seva elaboració des de la granja a la forquilla (per exemple, durant la producció animal, a l’escorxador, distribució a la indústria, preparació per part de persones que porten el patogen…). Les aigües residuals, les plantes de tractament d’aquestes, els rius, els aerosols transmesos per l’aire, la pols, el comerç d’aliments colonitzats per bacteris (vegeu Mètode núm. 72, «Brots de brots bords») i els desplaçaments mun­dials han permès la globalització de la resistència als antibiòtics.

«Un bacteri pot adquirir mecanismes de resistència diferents i, per tant, ser resistent a diversos antibiòtics»

La resistència als antibiòtics és un problema per a la salut humana i, en conseqüència, el seu estudi tradicionalment s’ha enfocat cap al seu impacte en l’èxit del tractament d’infeccions humanes en pa­cients individuals (salut individual). No obstant això, els bacteris resistents als antibiòtics i els gens de resistència als antibiòtics no es limiten només als pacients infectats. La resistència als antimicrobians és un problema ecològic que es caracteritza per interaccions complexes que impliquen diverses poblacions microbianes que afecten la salut dels humans, dels animals i del medi ambient. El concepte actual de one health es defineix així: «L’esforç en col·laboració de múltiples professionals de les ciències de la salut i de la vida, juntament amb les institucions relacionades (que treballen a escala local, nacional i mundial) per aconseguir una salut òptima per a les persones, els animals domèstics i de vida salvatge, les plantes i el nostre entorn.» Aquest intent de reduir o parar l’avenç de les resistències als antibiòtics es basa en quatre accions: 1) millorar la consciència i la comprensió de la resistència antimicrobiana amb una eficaç comunicació, educació i formació; 2) enfortir el coneixement i l’evidència del problema de la resistència als antibiòtics, a través de la vigilància i la investigació; 3) reduir la incidència de les infeccions mitjançant un sanejament eficaç, higiene, i mesures de prevenció d’infeccions com ara les vacunes, i 4) optimitzar l’ús de medicaments antimicrobians en la salut humana i animal. Les accions realitzades (o no realitzades) per contenir la resistència als antimicrobians en un «compartiment» (agricultura-ramaderia, hospital, comunitat o ambient) afecten els altres compartiments.

Que els antibiòtics continuïn sent «bales màgiques» en el tractament de les malalties infeccioses comença amb la base de les accions preses de forma individual, les quals es reflectiran en termes de comunitat i global. Cada un de nosaltres pot aportar el seu granet de sorra per combatre aquesta pandèmia silenciosa.

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
Il·lustrador, Barcelona.

Catedràtic emèrit de Microbiologia de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Professora agregada del Departament de Biologia, Sanitat i Ambient. Secció de Microbiologia, Facultat de Farmàcia i Ciències de la Alimentació de la Universitat de Barcelona.