Microbis en la boira

goriles-amb-ebola
Carles Puche
Goril·les amb el virus Ebola.

Els microbis són font contínua de sorpreses. La seva «invisibilitat» contribueix a augmentar el nostre esbalaïment quan un microorganisme, o la seva activitat, es fan patents per primer cop. I encara que els microbis són uns organismes molt especials, i per tant interessants per si mateixos, també ho són perquè afecten tots els aspectes de l’existència dels humans, i de la resta d’éssers vius, amb els seus efectes positius i/o perjudicials. Malauradament, tenim més presents els aspectes negatius. Les malalties infeccioses ens han acompanyat en el curs de la nostra història i han tingut efectes decisius en moltes nacions i civilitzacions. Sobretot les que prèviament no es coneixien, com ara la verola a les Amèriques o la sífilis a Europa durant la primera meitat del segle xvi

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera patògens humans uns dos mil organismes (entre prions, virus, bacteris, protists i fongs, més alguns cucs i artròpodes), que són una petita quantitat en el conjunt de milions d’espècies de microorganismes, conegudes i per descobrir. Segons paraules del microbiòleg nord-americà John L. Ingraham, «el nombre de bacteris patògens, comparat amb el nombre total de bacteris, és molt inferior a la freqüència d’assassins en sèrie a la població humana».

L’últim terç del segle xix va portar el coneixement del cultiu i identificació de la majoria de microorganismes patògens bacterians. Posteriorment, el desenvolupament de les vacunes i els antibiòtics han contribuït de manera decisiva a la lluita contra les malalties. També ha estat essencial l’aplicació de mesures de control generals, com ara el sanejament de les aigües, la higiene personal, l’educació en salut pública i la millora de l’alimentació. No obstant això, entre 1940 i 2010, en tot el món s’han identificat més de 300 malalties emergents que han afectat la salut humana. Les malalties infeccioses emergents inclouen, en primer lloc, patògens que s’han convertit en una nova soca dins de la mateixa espècie, com ara les soques resistents als antibiòtics (per exemple, Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina, o MRSA). En segon lloc, patògens que canvien sobtadament d’hoste, com ara el virus de la immunodeficiència humana (virus de la sida o VIH) o la síndrome respiratòria aguda (SARS). En alguns casos, aquest canvi a una nova espècie d’hoste depèn de canvis geogràfics del patogen (per exemple, el virus del Nil a les Amèriques). I, en tercer lloc, malalties zoonòtiques com a resultat dels canvis en l’ús del sòl, dels canvis en les pràctiques de producció d’aliments, agrícoles o no, o de la caça silvestre (virus Ebola). Aquestes activitats humanes augmenten la freqüència de contacte entre els éssers humans i els animals, i, consegüentment, amb els seus microorganismes. Tampoc no hem d’oblidar l’augment exponencial dels viatges i del comerç internacionals, que permet una globalització d’aquelles malalties que abans estaven limitades a determinades àrees geogràfiques.

La pèrdua d’espècies d’un ecosistema determinat pot tenir greus conseqüències en la distribució i incidència de les infeccions, fins i tot en aquelles que afecten els humans. En general, es pensa que la pèrdua de biodiversitat augmenta la transmissió de malalties infeccioses, sobretot d’aquells hostes que no serien els habituals. Encara que no se sap exactament per què passa això, sembla que la disminució del nombre d’espècies pot augmentar la probabilitat de trobades entre el microorganisme patogen i l’hoste habitual susceptible. Un exemple seria l’augment de la incidència de la infecció pel virus del Nil als Estats Units. Aquest virus es transmet per picades de mosquit i es manté entre les poblacions d’ocells. De tant en tant, pot infectar una persona i causar-li un tipus molt greu d’encefalitis. En les zones on ha disminuït la diversitat d’ocells, i predominen les espècies d’ocells susceptibles a aquest virus, augmenta la quantitat de mosquits i de persones infectades. Pel contrari, en aquelles zones amb més espècies diferents d’ocells, hi ha més animals que no són bons hostes per al virus i/o els virus no poden multiplicar-se eficaçment.

Hi ha dos conceptes bàsics que hem de recordar: mortalitat i morbiditat. La mortalitat és la proporció d’individus que moren entre els afectats per la malaltia. La morbiditat és la proporció de persones que són afectades per la malaltia dins de la població considerada. Així, podríem dir que els virus del refredat o la grip tenen una morbiditat molt alta, però una mortalitat molt baixa, mentre que als virus Ebola o Marburg els passa el contrari. Les febres hemorràgiques Ebola i Marburg estan causades per virus de la família Filoviridae (virus d’RNA de cadena simple de polaritat negativa). Aquests virus tenen una elevada mortalitat, però una baixa morbiditat. El virus Marburg rep el nom de la ciutat alemanya on va ser aïllat el 1967 en investigadors infectats en un centre on es treballava amb mostres de micos d’Uganda. El virus Ebola rep el nom del riu Ebola (República Democràtica del Congo, antic Zaire), on va ser identificat per primera vegada el 1976. El reservori natural del virus Ebola es pensa que són els ratpenats. L’Àfrica subsahariana n’és la zona endèmica. El fet que poques vegades es produeixin brots suggereix la presència d’un reservori animal rar o ecològicament aïllat, que té pocs contactes amb els humans i altres primats. Recentment, s’ha detectat un nou filovirus, Lloviuvirus, genèticament diferent a Ebola i Marburg, en ratpenats a la península Ibèrica, tot i que no s’ha observat encara la seva patogenicitat en humans. Contra aquests filovirus, a dia d’avui, no existeixen vacunes ni teràpies efectives de tractament.

L’origen de la malaltia en persones infectades per l’Ebola està relacionat principalment amb l’exposició als cadàvers d’animals que es troben al bosc o amb el contacte directe amb els ratpenats, i amb la posterior transmissió del virus a través del contacte de persona a persona. Els virus entren en el cos a través del contacte o de fluids corporals infectats (sang, saliva, suor, vòmits, etc.). Després d’un període d’incubació de dos a vint-i-un dies, apareixen els símptomes inicials inespecífics, com ara febre, calfreds, fatiga, mal de cap i miàlgia. En els casos mortals, freqüents, els malalts moren de xoc hipovolèmic i insuficiència múltiple dels òrgans entre els dies sisè i setzè.

La malaltia humana està vinculada amb la freqüència de contacte amb primats infectats, encara que també hi estan implicats altres animals. Sembla que la població de goril·les i ximpanzés s’ha reduït en un 80 % en algunes parts de l’Àfrica Central a causa d’infeccions pel virus Ebola. 

Factors com el canvi climàtic, la destrucció de l’ambient, l’augment de la població, les migracions massives i el transport aeri fan que les malalties infeccioses prèviament confinades geogràficament en determinats llocs es propaguin ràpidament per tot el planeta, sovint en terminis més curts que els períodes d’incubació de la malaltia. La lluita entre patògens i hostes continua, i exigeix ​​cada vegada més la recerca científica per a fer-los front. És necessari disposar d’eines efectives per a la detecció, diagnòstic i tractament. Les malalties infeccioses són corrents i estan molt esteses. No hi ha edats específiques per patir-les, tot i que els grups de major risc són els nens i nenes i la gent gran. La situació i desenvolupament de la microbiologia actual ens permet avançar que aquesta ciència serà una de les principals armes per lluitar contra la mort durant tot el segle xxi

Ricard Guerrero. Secretari científic de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
Mercè Berlanga. Professora agregada del departament de Microbiologia i Parasitologia Sanitàries, Universitat de Barcelona.
Carles Puche. Il·lustrador, Barcelona.
© Mètode 82, Estiu 2014.

 

 

«La pèrdua d’espècies d’un ecosistema determinat pot tenir greus conseqüències en la distribució i incidència de les infeccions, fins i tot en aquelles que afecten els humans»

Microbis en la boira
Microbios en la niebla

© Mètode 2014 - 82. Encontres - Estiu 2014