Fa uns dies conversava amb un amic, catedràtic de la Universitat de València, a propòsit de la datació de l’univers que els científics acabaven de donar-nos a conèixer. Vaig dubtar durant uns moments sobre la xifra exacta i, per eixir-me’n del pas, vaig fer servir una expressió que només s’hi aproximava. El catedràtic, que la coneixia perfectament, em digué: un poeta que s’estime ha de valorar l’exactitud! Afegesc l’admiració final per donar compte del to emprat, gairebé oracular, que, si m’agradà per la seua mateixa estructura lingüística, no deixà tampoc de provocar-me una certa inquietud: la que davant de casos semblants sempre em fa dubtar sobre si formaré part del grup –tan nombrós entre persones relacionades amb les humanitats– per a qui tota referència a l’exactitud o a la precisió és símptoma d’inacceptables estretors del coneixement.
En teoria, no és el meu cas. Sóc dels qui sempre ha sentit una gran admiració i emoció davant exactituds o precisions com les que deriven de la generosa actitud de Tycho Brahe –un personatge a qui he admirat sempre, fins i tot més del compte–, o de la formulació de les lleis de Kepler, el teorema de Gödel o les geometries no euclidianes. En més d’un sentit, qualsevol d’aquests esforços admirables s’assemblen als que els poetes reconeixem Ausiàs March, Dante o Sterne. I això, tant pel que tenen de contribució al desenvolupament del coneixement humà com perquè ho fan de manera que susciten emocions difícilment descriptibles. Però sóc també dels qui sempre ha maleït la situació a què ens ha abocat una especialització del saber que ens condemna a ser ignorants de gairebé tot i experts, si és que ho som, de parcel·les absolutament insignificants del coneixement humà.
Ara bé, adduir contra això la desaparició del coneixement especialitzat, com de vegades sentim ací i allà, no és més que un cant a favor de la ignorància. Faríem bé de proposar altres correctius com ara el que ens convenceria de tots els esforços possibles perquè el coneixement científic travessara el llindar dels seus mateixos oficiants: l’única vida, d’altra banda, que els llecs en poguérem participar més enllà de les utilitats que possibiliten. I sobretot, que férem perquè desaparegueren tots els idiots savants i lettrés de què parla Hans Magnus Enzensberger en Los elixires de la ciencia. Miradas de soslayo en poesía y prosa, un llibre especialment recomanable.
Per als idiots savants, el coneixement s’acaba en la parcel·la que dominen. Per als lettrés, l’assumpció de la ignorància sembla el grau més alt del coneixement que són capaços d’assolir. Dels darrers, Enzensberger en posa exemples: “L’investigador de Shakespeare que mai no ha llegit una pàgina de Darwin, el pintor a qui se li torba la vista quan es parla de nombres complexos, el psicoanalista que no sap res dels resultats dels investigadors dels insectes i el poeta que no pot escoltar un neuròleg sense adormir-se: heus ací figures involuntàriament còmiques, no massa allunyades de la variant de l’embadocament de què un mateix és culpable.” El que no diu Enzensberger és que la distinció entre savants i lettrés ha sobrepassat els límits entre les ciències i les humanitats, que ja proliferen experts en sinestèsies per als qui qualsevol anacolut és ja matèria d’una altra disciplina.
Si, com deia l’amic catedràtic, un poeta que s’estime ha de valorar l’exactitud, un matemàtic –o un neuròleg o físic nuclear– hauria de ser capaç de veure en la poesia el que realment és: una altra manera d’accedir a la realitat o de proposar models que l’expliquen des de supòsits altres que la capacitat de predicció o la validesa universal de les seues conclusions. Tots, científics i poetes, tenim raons per no oblidar que la realitat és ben complexa i que aquesta complexitat afecta també els procediments d’accés a tots i cada un dels seus racons. Proposar-ne només un de vàlid és també reivindicar una altra forma d’ignorància.
