Caminant pel parc Güell

En les meves caminades diàries a pas atlètic pel parc Güell, veig i sento merles, mallerengues blaves, carboneres, emplomallades, tallarols de casquet i capnegres; a la tardor i a l’hivern també cotxes fumades i pit-roigs; a la primavera i a l’estiu s’hi afegeixen més d’un puput, algun rossinyol, vols enlairats de falciots i de ballesters, entre altres ocells que em fan l’esport més agradable enmig de turistes badocs, top mantes ben instal·lats i músics baladrers. En una d’aquestes caminades vaig escriure uns versets sobre el tallarol capnegre, un ocell petit que, quan crida, fa txrec-trec-trec-trec-trec, com si fes sonar una matraca:

A la bardissa entrelluques,
belluguet, ull roig, coll clar,
un moixó tocamatraques¹
que, quan vol, sap refilar.

També hi ha arribat la plaga de les cotorres argentines. Un dia, un escamot d’aquestes cotorres escampava el seu xivarri indesxifrable des de dalt d’una palmera. Un tros més enllà una merla tocava la seva flauta dolça al capdamunt d’un xiprer. Tots els turistes estaven encantats mirant les cotorres barroeres. Cap no es va fixar en el concert bonic, alegre, deliciós de la merla. Tot un símbol del moment actual que exalça la vulgaritat, la banalitat, la grolleria, i menysprea la subtilitat, l’elegància, la feina ben feta. Fa uns quants anys, al parc, hi vaig sentir una merla que xiulava les sis primeres notes –fa la do, fa la do– de l’«Ob-la-di, ob-la-da»dels Beatles, que potser, per compondre aquesta cançó, es van inspirar en el cant de la merla, a qui van dedicar una altra cançó, «Blackbird». Vaig escriure aquests versos al merlot beatleià del parc Güell:

Quan, sonor, flauteges
al cim d’un xiprer,
blackbird dels de Liverpool,
el verd s’enriola
i és més màgic l’aire
del màgic parc Güell,
com si Gaudí, eteri,
hi xiulés content.

Els arbres i les herbes també m’hi fan bona companyia: pins –sobretot blancs, esclarissats i plens de pinyes–, garrofers, arbres de l’amor, arços blancs, lledoners, llentiscles, margallons, palmeres, xiprers, mimoses, acants, corretjoles, borratges, figueres de moro, atzavares, esparregueres boscanes, glicines, ginestes «e d’altres infinides les quals serien llongues de comptar», tal com diria Eiximenis. N’he versificat una colla i en transcric tres aquí:

MIMOSA

Esclat de groc en l’adormit verger,
cant de tendresa, joia del gener.

GLICINES

Parres liloses.
El bon temps inicien
gotims efímers.

ARBRE DE L’AMOR

Arbret de ciutat
de flor atapeïda,
quan és tot rosat
potser l’amor crida.
Que no ens manqui el foc
de tanta florida
ni l’amor tampoc
al llarg de la vida.

Sóc home de pagès trasplantat a la ciutat i per a mi el parc Güell és com un succedani de bosc. Fa més de vint anys que hi vaig cada dia a fer esport i a respirar la natura. Una natura massa urbana, sorollosa i prou mal cuidada, cal dir-ho, però quina sort que és, a Barcelona, viure prop d’aquest parc, d’aquest pulmó, i poder-hi anar cada dia a córrer, a fruir dels ocells i de les plantes, a gaudir, oidà!, amb Gaudí.

¹ Tocamatraques, permeteu-me el mot. El tallarol capnegre té un reclam, tal com dic a l’escrit, que fa pensar en el so d’una matraca, també anomenada carraca, carrau, maçola, roncadora, xerric-xerrac, que els infants feien carrisquejar sorollosament a l’església per Setmana Santa (el Dijous Sant?), i, d’aquella manifestació popular i religiosa, se’n deia, ai las!, «matar els jueus». Al meu poble, els nens picaven amb una petita maça de fusta unes bigues també de fusta esteses a terra, i les nenes repicaven fent rodar els xerric-xerracs. «Feien sonar matraques / que maten els jueus…» (Salvador Espriu, 1971. «Poema xxx». Setmana Santa.) (Tornar al text)

Celdoni Fonoll (Calaf, 1944), poeta i músic, ha escrit diversos poemaris sobre la natura. El seu darrer llibre de versos és Veus d’ocells / Bells ocells (Lynx, 2011).
© Mètode 69, Primavera 2011.

 {rokbox text=|135-69|}images/stories/numeros/METODE_69/135B-69.jpg{/rokbox}

José Luis Iniesta, 2011.
Trencabirds, collage digital.
Per veure la imatge amb més detall, cliqueu al damunt.

Caminant pel parc Güell

© Mètode 2011 - 69. Afinitats electives - Número 69. Primavera 2011

(Calaf, 1944), poeta i músic, ha escrit diversos poemaris sobre la natura. El seu darrer llibre de versos és Veus d’ocells / Bells ocells (Lynx, 2011).