Els camins de l’aigua

 

El mar no té memòria. El mar només té història, i per això no conforma paisatge. El mar és una pura deliqüescència paisatgística, encarnació de la no-forma voluble: després del temporal, torna la calma. Quina és la forma de l’aigua? El mar es deforma, conforma i oblida. És pla, indiferent, anòmic.

Hi ha una història de l’aigua marina. Però no viu al mar. Resideix als sediments, nidifica al plàncton, s’amaga en la vida pelàgica. L’encriptada història dels oceans no pot ser excavada, exhumada, desaiguada. L’expliquen els éssers que hi neden i hi viuen, la retenen les roques que el contenen, la fabulen els humans que hi naveguen i hi moren. La història del mar és una no-història engolida per les formes deformades de les aigües informes. El mar és un no-paisatge.

El mar no té camins. Milers d’intents fracassats esdevenen de seguida fugaços deixants evanescents. Els vaixells, pertinaços, caven i recaven sense èxit els solcs de les seves derrotes, rumbs esvanits perfectament introbables. L’escuma es marfon, es tanca la clenxa, desapareix tota traça. Per això els mariners cabotegen i enfilen o alcen el cap i es refien dels astres. I, tanmateix, els camins de l’aigua són fets malbé. Aquest mar de blau salat exagerat remat per grecs i per romans, aquest blau pont de planes esteses i camins dreturers solcat per veles inflades o hèlixs feineres, arriba desfet a la costa. Esquilmat, ensutzit, violat. Sí: els camins de l’aigua, inexistents però fressats en excés, són fets malbé.

El mar té gruix, tercera dimensió. Les roderes el·líptiques d’aquests no-camins tan fressats s’empassen els béns que hi transiten. Un astut joc de densitats escasses o de sobrats desplaçaments arquimèdics els permet de surar a precari. Fins que s’enfonsen, engolits per l’eix de les zetes. Aleshores, lentament i imparable, cauen aigua avall fins a la sòlida terra submergida. S’hi aturen, s’incorporen al sí-paisatge del fons, hi resten per única memòria demostrable del naufragi. Els naufragis en el no-paisatge del mar romanen escrits en el sí-paisatge de la terra submergida.

Tercera dimensió que atrapa també la vida pelàgica. Tot sotzobra en les aigües marines, certament. Els vaixells, els éssers, els nutrients. A dalt de tot, on plou la llum, naufraga la fertilitat. Per això, delerós, s’afanya el fitoplàncton: lliga nutrients que se li escapen cap avall amb enllaços de sol que a penes li arriben de cap amunt; amb l’altra mà, mentrestant, malda per no caure ell mateix, nàufrag en zona fosca, en el no-paisatge de la tenebra espessa. La vida natant abomina el sí-paisatge del fons: terra de naufragis, sepultura de bucs i de closques, sumidor de nutrients.

Ric en la fosca estèril de fondària, brut en les eixorques clarors superficials. “Quo vadis, Mare Nostrum”, estimat paisatge no-paisatge, preuat camí de no-camins, cobejat litoral de brutícies cristal·lines? De costat, a peu pla, enllà de l’horitzó, els camins de l’aigua son fets malbé. Cap avall, fosca endins, els camins de l’aigua ofeguen la llum i empobreixen la vida. Però el vaivé de les ones, salmòdia de rínxols, distreu l’atenció i enganya els sentits. Perceptivament estrafets, evoquem pesques passades, veiem blaus esvanits, oblidem evidències. No té memòria aquest no-paisatge, només sentiments, imaginari, història.

Ramon Folch. Doctor en Biologia. ERF-Gestió i Comunicació Ambiental.
© Mètode 26, Estiu 2000. 

   
© Mètode 2013 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000

Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.