“Digueren los ulls a l’enteniment que entengués Déus en la sua infinitat, e dix l’enteniment als ulls que esguardassen lo sol en lo migdia.” Heus ací un interessant i bell proverbi de Ramon Llull (Arbre de ciència, 1295), que tot seguit metamorfosarem. Allà on ell diu ulls, nosaltres hi pensarem el món exterior, ple de formes tangibles als nostres sentits. I allí on ell diu enteniment, hi veurem el món interior, de les idees i les emocions intangibles. Quines són les formes ideals subjacents en els objectes materials que ens envolten? Són, sens dubte, les formes geomètriques, pura abstracció formal i ciència de l’espai. Quines, les creacions del llenguatge que atenyen la màxima intensitat, on la paraula és sotmesa a vertiginoses plusvàlues estètiques, semàntiques i morfosintàctiques? Els poemes, obres d’art del llenguatge, cristal·litzacions que provenen, a través dels mots, del més pregon coneixement del límit. Del límit, primerament, de les pròpies facultats. Del límit, també, del llenguatge mateix. De l’experiència d’existir amb consciència de fer-ho. De la condició humana més enllà de l’anècdota biogràfica. Perquè parlem de la poesia com a experiència i forma de coneixement. Com ho són l’art, la ciència, l’amor. Parlem, en definitiva, de l’experiència de la poesia, tan diferent de la mal anomenada poesia de l’experiència (fruit bord, sovint, de la inexperiència més flagrant). I el coneixement i l’experiència guanyats en els autèntics poemes, bé de béns que els estetes assimilen a la bellesa, els místics al sagrat, els moralistes al bé, Roland Barthes (1915-1980) i alguns lectors feliços a “moments de veritat”, i els poetes a la mateixa poesia, són interiors i exteriors alhora. És a dir, totals. Alteren la vida del subjecte amb la mateixa contundència que enamorar-se, traure’s el carnet de conduir o quedar-se sense feina. Podem, per tant, arribats a aquest punt, metamorfosar el proverbi de Llull com segueix: “Digué la geometria al poeta que entengués la Poesia en la seva infinitat, i digué el poeta a la geometria que dibuixés la llum al migdia.” Al migdia que, com sabem, és l’hora en què l’ombra s’escurça fins a extingir-se, i els colors (“…IO bleu, U vert”, apuntà Rimbaud, 1873) empal·lideixen absorbits per la blancor resplendent que cega les formes reverberants. A Giusseppe Ungaretti devem: “Mattina: M’illumino / d’immenso” (1917). A més de poema esplèndid (el reproduïm íntegre), ens val d’esplèndid emblema del fenomen descrit.
Conta Heròdot al segon llibre de les Històries (s. V a. C.) que Sesostris, faraó d’Egipte a l’Imperi Mitjà, havia convertit la vall cultivable del Nil en una quadrícula de parcel·les idèntiques objecte de tributació, que censà i repartí entre els seus súbdits. Com que el riu creixia i decrexia periòdicament alterant el seu curs i modificant part de les parcel·les, els recaptadors hagueren de desenvolupar la geometria per refer anualment l’agrimensura dels terrenys afectats, i calcular així amb equanimitat les proporcions tributàries que hi eren aplicables. La geometria naix, com veiem, associada a l’aritmètica i, en certa manera, a l’àlgebra. Extrapolant el joc de Rimbaud amb les vocals introduït més amunt, podríem dir: 1 el punt, 2 la línia, 3 el triangle i la superfície, 4 el tetràedre i el volum. L’1 és, a més, la unitat. El 2, la dualitat. El 3, la síntesi restauradora. El 4, nombre tradicionalment cosmològic, les edats, els elements, les estacions, els punts cardinals… és a dir, el món. Si sumem 1, 2, 3, i 4, obtenim el 10, que és el nombre de dits de les mans. Pitàgores (s. VI a. C.), que el considerà perfecte, el representà –segurament, col·locant pedres al terra– en forma de triangle equilàter compost de deu punts equidistants alineats segons l’estructura 1 + 2 + 3 + 4. D’altra banda 104 = 10.000 és el nombre amb què els xinesos representen l’infinit.
Els humans, cossos sensibles i pensants condicionats a percebre-ho tot antropomòrficament, tendim, com a tals, tant al sistema decimal de numeració, com a la metaforització (per analògia i simbolització conceptuals) de què es nodreixen la llengua i, sobretot, la poesia. I el poeta, arquetipus de tots els poetes, en una lluita sostinguda amb l’àngel (Gènesi 32: 25-32), tempteja a través dels segles, comptant les síl·labes amb els dits, l’agrimensura de la ment, que, com Llull les seves figures, segmenta i triangula metafòricament. Els “ulls” i l'”enteniment”, la percepció i la cognició, la geometria i el poema esdevenen “amic” i “amat” lul·lians abraçant-se en la llum sens ombres del zenit, del mot just entre mots justos, del poema equilàter exacte, decàleg i arquetipus de tots els poemes. Infinit per sempre.
Ramon Dachs. Poeta.
© Mètode 24, Hivern 1999/00.
