La senyora Parkinson

Els de l’associació de Parkinson de Gandia acolliren amb entusiasme la meua proposta de fer una representació teatral. Sobre quin tema? Naturalment que sobre el Parkinson, més ben dit, sobre les seues conseqüències, una de les quals fa que jo també siga membre d’aquella associació. De quin autor? Serà una obra que jo escriuré, no? I qui actuarà? Sens dubte, nosaltres, els associats. I de quin gènere parlem? Comèdia amb la corresponent bona ració de riures, tant de la malaltia com de nosaltres mateixos. Tots els associats que m’atenien, hi estaven d’acord, l’humor és la nostra millor medecina.

123-71

Traductora de somnis, 2011. Tinta, acrílic i collage sobre paper, 33,5 x 45,5 cm. / Artur Heras

Al cap i a la fi ens vàrem conèixer, els associats i jo, gràcies al meu Viure amb la senyora Parkinson, vuitanta-quatre pàgines d’un petit llibre, on si una cosa no falta és l’humor. Tanta sintonia s’hi va produir que a hores d’ara se n’està preparant la versió castellana, ja que els associats gandians han aconseguit despertar l’interès per l’obra a una multinacional farmacèutica. O siga que ara he afegit la meua condició de «tremolós» o coix a d’altres marginacions, com la d’escriure en una llengua que maltracten com si fóra l’idiota de la família o com la de viure al suburbi degenerat del món rural.

Però que no s’enganyen els associats: no sempre he mostrat la senyora Parkinson al meu costat, anant amunt i avall, fins i tot amb una certa provocació, com si ella fóra la meua última amant. Quan me la designaren com a companya per a la resta dels meus dies, vaig entreveure el precipici que, en allò que diuen l’edat adulta, se’ns presenta de sobte, a uns primers que a altres, en forma de malaltia crònica o terminal. I els ploms que encara m’apuntalaven, se n’anaren avall. Recorde aquell temps de desolació en què restàrem la Mort i jo tots sols, cara a cara.

L’ombra del silenci va caure damunt meu. Quina dèria d’amagar-ho tot! Amb la senyora Parkinson vaig establir una relació estrictament clandestina. Així i tot els secrets són secrets fins que deixen de ser-ho, perquè sempre hi ha una fuita que mai no te l’hauries imaginada. L’aire fresc i renovat de la plaça pública és l’antítesi de l’ombra del silenci que va adquirint els colors més tenebrosos. A més a més, la companyia de la senyora Parkinson cada dia era més difícil de dissimular. I fins i tot m’havia de canviar de vorera quan veia davant meu una colla de joves no se sap mai si ben o mal educats.

«Per la senyora Parkinson no tinc cap mena de consideració»

Ara bé, no vull fer trampa: jo tinc un avantatge sobre la resta dels associats, la literatura que escric és com una esponja que m’absorbeix qualsevol neguit. Quan en vaig tindre prou, d’autodestruir-me amb aquella companyia, vaig escriure Viure amb la senyora Parkinson. No sé com els funciona als altres escriptors la descàrrega d’un conflicte personal en un text. Per a mi, l’escriptura sobre la meua relació amb la senyora Parkinson va significar lliurar-me’n de tal manera que la seua presència és com si no anara amb mi i, per altra part, li trac un rendiment, perquè ha esdevingut un tema literari.

Tanmateix, tampoc voldria que es prestara a confusió la meua estratègia vital i literària. Per la senyora Parkinson no tinc cap mena de consideració. Res de xiuxiuejar-li mitges paraules i en veu baixa, res de concedir-li cap negociació, res de donar-la a conèixer com qui mereix els nostres respectes. La senyora Parkinson ens arrossegarà si pot, on puga, però forçadament, encara que no ens deixem acovardir, ni convèncer de res per ella. I si ens amenaça de perjudicar-nos encara més, burlem-nos-en, esbombem a crits allò que ens diu, fins i tot obliguem-la a acompanyar-nos als inferns.

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Escriptor valencià (Gandia, 1952). El seu darrer llibre és Viure amb la senyora Parkinson (Moll, 2011). El 2007 va guanyar el Premi Mallorca de Narrativa amb la seua novel·la Ulisses II (Moll, 2008).