L’horta i els poetes

60-22

Un poeta aperduat per l’Horta pot haver reaccionat de moltes maneres segons el moment en què emprengué el pelegrinatge o la companyia amb qui l’acomplí. O, segons amb quins ulls ha vist o ha mirat. La majoria de viatgers literaris no miren, només veuen i n’hi ha pocs que escolten…, ni tan sols senten. L’olorar i el gustar i el tocar, encara resten més lluny dels afers poètics habituals. No sé qui deia –un gèograf, segur– que un bram d’ase definia tant la comprensió sensorial de la Mediterrània com la sentor aromàtica del timonet o de la farigola, que són una prosaica defensa contra l’aridesa.

Hi ha matèria poètica a l’Horta de València? O a les hortes? Una sèrie de dualitats ens pot situar a favor o en contra de l’objecte (poètic) horta. Amb mentalitat rousseauniana val més un brosquil (‘bosc espès i embardissat’) que un espai desboscat o artigat. Per als urbanites, un burgès, un ciutadà val més que un llaurador o un hortolà. Contraposar natura i espai habitat, no dóna avantatges a un domini on la dispersió intercalar combina barraques, alqueries, llogarets, pobles i ciutat. Local i exòtic són consideracions que depenen de l’observador: un fasser és el mateix que una palmera?

Aquestes dualitats expliquen tal volta que els nostres poetes no hagen fet gaire cas de l’Horta. Llorente (1883) hi sublimà la barraca «blanca, polida, somrisent, bledana» on habitava una disciplinada força de treball i qualque criatura «ab aspecte de regina» que contemplava amb ullons àvids. Miquel Duran (1910), anticipant la poesia social, veia desfilar encorbats pel cansament «en quadrilles / els artistes d’aquells camps…» A Vicent Andrés Estellés, que era nadiu de l’Horta, però fill de forner, li agradava més el Pati de Sant Roc que no els regadius. Quan gosava parlar-ne es veié obligat a justificar la seua debilitat sentimental, mesclant-hi la mort, el seu tema preferit: «Parle de Beniferri. No tinc altre remei./Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos./Les illes de les canyes allí, vora la séquia./Les alqueries pobres./ L’enterrament. Les sendes.» (Recomane tenebres).

Ja he dit que allò que estimem és el que esdevé poesia, però també allò que enyorem, allò que ens fuig. Els topònims, per exemple, reviscolen adesiara a l’obra d’Estellés: «El camp de Burjassot i el camp de Borbotó… / i el secà de Paterna i el secà de Godella, / i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna, / l’Alqueria del Pi, i el Pixador i el mas / del Rosari, i la casa del Saboner i el pi…» Esmenta el «molí de la sal», però que jo sàpiga, ningú no ha escrit el poema dels molins de l’Horta, ni cap esment al centenar que hi cruixien i grinyolaven. Llorente (1904), almenys, en va sentir el «tic-tac» al barranc dels Algadins –la Ribera– on l’oferta dels sentits (flaire dels tarongers, cantúria dels teuladins) era més ufana. L’hort és més líric que l’Horta…

Hi ha sorolls –dels grills, de les granotes– que impressionen els urbans, i colors, «dels lliris blaus» (Llorente) i dels “camins de l’horta gemada” (Duran). L’aigua hauria de ser la protagonista. Ho va ser per als poetes musulmans del segle xii: «corrents que s’esquitllen com els estels de la via làctia, entre vores atapeïdes de flors i més flors» (al-Rusâfî). N’Estellés en una de les seues eclosions líriques, a mitjan camí entre la flastomia i la mística, arriba a divinitzar l’aigua de l’Horta: «Amic, Déu és una séquia/ Quin goig capbussar-se en Déu!/ Amic, Déu és una bassa…» (La clau que obri tots els panys).

Moreres, desmais o salzes, pollancres o xops, no n’he sabut trobar gaires. Ni tampoc camins. En canvi, els tramvies grocs i els trens que pugen i davallen obsedeixen el poeta de Burjassot, com si volgués fer més prosaica la comunicació de l’Horta, aquesta xarxa que n’és un dels factors definitoris. Si els viatgers –més observadors que literats–repeteixen l’elogi tòpic de l’Horta a base dels versos mal segrestats de Claudià, «Floribus et roseis / formosus Duria ripis» que va dedicar al Douro, un viatger modern, un geògraf actual no es pot sostraure a l’elegia. Fa dècades que malbaratem l’Horta i l’encorralem més i més d’asfalt i gratacels. No desdiu gens el plany d’al-Waqaxî que expressava el seu desconhort quan un intrús de Castella havia pres València, l’any 1094: «Les clares séquies que eren la teua riquesa, ningú no les escura i estan reblides de brossa i de tarquim. Les hortes luxuriants que t’envolten tenen les arrels rosegades pel llop rabiós i ja no poden espletar. El teus prats, abans florits de gaubança, ara s’han mustigat».

© Mètode 22, estiu 1999.

© Mètode 2012 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999
POST TAGS:

Professor emèrit de Geografia física. Universitat de València.