Anna Moner i Sebastià Carratalà. L’ordre dels temps, 2020. Grafit sobre paper tallat i cosit amb fil de cotó, 21 x 29,5 cm.
Sempre he sentit una particular fascinació pel temps i la seva percepció com a constant que mesura la nostra experiència quotidiana. Una percepció que fragmenta en intervals la vida fins al punt d’influir en el llenguatge i la flexió verbal. Temps humà, diguem-ne, que em remet a la lectura d’aquell compendi de saviesa –monòton de vegades– que són les Confessions d’Agustí d’Hipona. Més en concret, cerco en el llibre xi el famós paràgraf on aquest pare de l’Església es pregunta per la naturalesa de les coses i el seu vincle amb l’esfera temporal. Si l’única certesa és l’instant present, on mesuro pretèrit i futur? On es troben aquestes dimensions? Paga la pena llegir-ne un fragment de la seva hipòtesi: «És en la meva ment on mesuro el temps […] Quan mesuro el temps, estic mesurant alguna cosa en el present de la meva ment. O bé és això, el temps, o no sé què és.»
Aquesta darrera frase –si el temps no és allò que penso, no sé què és– ha marcat una part de les meves reflexions sobre el caràcter temporal de l’existència. En aquest sentit, és la seva una mirada subjectiva que d’alguna manera es contraposa a la visió aristotèlica on la physis reemplaça l’esperit. Una subjectivitat transcendental on el temps es fa present com a contínuum en el ser de l’ànima. Dualitat fecunda que ja troba en Parmènides i en Heràclit l’oposició cabdal entre eternitat i impermanència. Venen al cas uns versos de Rilke, de la primera de les Elegies de Duino: «L’eternal corrent / arrossega a través dels dos regnes totes les edats / per sempre amb ell i en tots dos el seu so predomina.»
I és que la poesia –i la filosofia en general– ha estat un contrapunt a la ciència a l’hora de descriure la humana sensació d’allò inabastable que té el curs del temps. Una temptació, aquesta de l’eternitat, que es troba en la concepció del temps que té el Dant en la Divina comèdia. No debades, és el seu un viatge kairològic en què cerca transcendir passat i futur per fondre’s en la immutabilitat del temps. Un telos –propòsit– filosòfic optimista que obertament contrasta amb l’experiència pessimista de Petrarca. Una sensació de finitud que a l’època concorre en paral·lel a la millora del funcionament del rellotge. Per tant, en el control del flux del temps i de l’organització del treball.
Pel que fa a mi, com a poeta, he intentat conciliar en la meva obra allò que l’experiència em dicta. Soc deutor de la idea que el temps és la mesura del canvi. Però també ho soc de la idea newtoniana de temps absolut, «veritable i matemàtic», com l’anglès defensa en la seva magna Principia Mathematica. Un temps que transcorre uniforme sense cap nexe amb res exterior. Dues interpretacions que troben la seva síntesi en Albert Einstein: el temps matemàtic existeix. Emperò, aquest no és independent de les coses. En definitiva, és una entitat física concatenada amb el món. L’atemporalitat –l’absència de temps segons les equacions de la gravitació quàntica– ens endinsa en una realitat on col·lapsa el principi de causalitat, i on la imaginació per força s’ha de desbordar.
«La poesia ha estat un contrapunt a la ciència a l’hora de descriure la humana sensació d’allò inabastable que té el curs del temps»
I tanmateix, res no pot negar la percepció subjectiva d’Agustí d’Hipona. El temps que la fotografia fixa en una imatge i que la pintura eternitza en el llenç d’un quadre. L’instant etern –la mesura de les coses– que la literatura afaiçona a fi d’emmarcar una història en unes coordenades preestablertes. L’ordre temporal que Proust dilata en À la recherche fins al punt de capgirar poèticament el cànon clàssic de seqüència narrativa. Per contra, Joyce, en el seu Ulisses, condensa el temps de l’Odissea en un sol dia, en equivalència al temps cíclic de la tragèdia grega on els esdeveniments tenen lloc en l’interval d’una jornada. El passat –la memòria– ocupa en Proust un espai central en el conjunt de l’obra. A l’Ulisses de Joyce, el temps present és una constant de fons que juga amb dimensions temporals –dramàtica i èpica– que s’emmirallen entre si.
Tot plegat em fa pensar que el temps de l’art és el temps humanitzat. De fet, la noció de temps humà es perd quan no tenim clars els referents per mesurar-ne el curs. En una illa deserta aquest se’ns extravia –penso en el Pròsper shakespearià–, i de manera ben subtil el temps físic esdevé un illo tempore mític i simbòlic. Objecte de l’art i de la ciència, és el temps l’ordre de les coses.
