En la imatge, dues galàxies espirals que es troben exactament en la mateixa línia de la visual, en la direcció de la constel·lació

Sembla una conspiració còsmica. Des que es va inventar el telescopi no hi ha hagut cap explosió de supernova en la nostra galàxia visible des de la Terra. Sí que

© Foto: Javier Díez (www.jdiez.com). Muntatge de les constel·lacions: Fernando Ballesteros El cel nocturn en l’Observatori d’Ares dels Oms de la Universitat de València. En la

Darrere: Martin Reés, Guido Chincarini (organitzador del congrés). Davant: Jim Peebles, Rashid Sunyaev, Rem Ruffini i John Mather (premi Nobel de

La humanitat ha considerat durant molts segles que el cel era un ens immutable i incorrupte, ben diferent del nostre entorn

Des que els astrònoms suïssos Michel Major i Didier Queloz anunciaren, el 1995, el descobriment del primer planeta extrasolar o exoplaneta, diferents grups d’investigadors de tot el món es van

© NASA/SDO/AIA Recreació artística on s’aprecien les grandàries de diferents estels, inclosos el Sol i el supergegant R136a1. Els estels naixen i moren,

«El Hubble ens ha desvelat importants secrets que s’ocultaven en l’univers. Moltes de les imatges astronòmiques que el telescopi ha captat s’han convertit ja en icones culturals»El passat 24 d’abril

En l’antiga Grècia, Empèdocles va afirmar que tot es componia de només quatre elements: aigua, foc, terra i aire. Va ser, sens dubte, el primer intent de descriure el contingut del nostre univers. Més de cent anys després, Aristòtil hi va afegir un cinquè element: l’èter o quinta essència, que formava els estels, mentre que els altres quatre eren els constituents de les substàncies terrestres.

© V. Peris i J. L. Lamadrid Imatge de la galàxia d’Andròmeda. Aquesta imatge, presa per l’astrofotògraf de l’Observatori Astronòmic de la Universitat

© V. Peris (OAUV) i J. L. Lamadrid/© C. Milovic     Sens dubte l’objecte extens del cel més observat per astrònoms

© NASA El satèl·lit Swift orienta els seus detectors cap a una explosió còsmica. Fa 7.500 milions d’anys va tenir lloc una explosió

A dalt, la galàxia espiral M74, observada amb el telescopi de 3,5 m de diàmetre de l’Observatori de Calar Alto (Almeria). Aquesta instantània

A l’esquerra vista de Venus i la Lluna (amb llum cendrosa) des de l’Observatori de Paranal (Xile). Galileu ja va demostrar que

Imatge extreta de la Galeria Fotogràfica Documental de l’Observatori de Calar Alto (CAHA-RECTA-DSA). Vicent Peris (DSA/OAUV), José Luis Lamadrid

Quan mirem el cel nocturn i els astres que poblen la volta celeste, ens preguntem sovint a quina distància es troben. Entendre les escales còsmiques no és fàcil, ja que les grandàries dels estels i les galàxies, així com les distàncies que ens en separen són tan enormes que la nostra experiència quotidiana no és de gran ajuda per a fer-nos una idea de la immensitat de l’univers.

Quan Fritz Zwicky, el 1933, va observar les velocitats de les galàxies al cúmul de Coma (la Cabellera de Berenice) no podia entendre com aquella rica concentració de galàxies romania unida. La mitjana de velocitats peculiars de les galàxies respecte al centre de masses del cúmul superava els 1000 km/s. La massa necessària per mantenir estable el cúmul hauria de ser, segons els seus càlculs, molt superior a la massa corresponent a les galàxies que el formen.

La descomposició de la llum del sol en travessar un prisma transparent en els colors de l'arc de Sant Martí és un fet conegut des de l'antiguitat. Isaac Newton, aproximadament el 1665, va ser el primer a demostrar que els mateixos colors podien ser reagrupats de nou, utilitzant un segon prisma, per a reproduir la llum blanca.

L'estatus de Plutó com a planeta ha estat molt controvertit: des que es va descobrir, tant l'òrbita com la dimensió fan difícil situar-lo al costat dels altres planetes.

Edouard Stephan va ser director de l’Observatori de Marsella des de 1873 a 1907. Durant aquell període va descobrir i va investigar les nebuloses que es coneixen avui com el «Quintet de Stephan». En aquella època es pensava que aquestes nebuloses formaven part de la nostra galàxia, la Via Làctia. Avui sabem que això no és així: es tracta de galàxies remotes, quatre de les quals formen part d’un grup compacte, mentre que la cinquena està casualment en la mateixa línia visual, però molt més a prop que les altres i per tant no es troba associada físicament al «quintet».

Durant molts anys els astrònoms van discutir sobre la paradoxa d’Olbers: si l’univers és en veritat infinit, i els estels l’omplen de manera uniforme, llavors qualsevol direcció en què els nostres ulls miren necessàriament, tard o d’hora, hauria de topar amb un estel… i el cel hauria de ser uniformement blanc, il·luminat com el Sol.

Quan el 1917 Albert Einstein aplicà les equacions de la relativitat general a la descripció de l’univers en el seu conjunt, el resultat no li va convèncer gaire.

Us mostrem la galàxia d'objecte de Hoag, una de les més peculiars mai descobertes: amb la seua forma d'anell es l'única amb aquestaforma , descoberta l'any 1950 per l'astrònom Hoag.

Què són els forats negres? Té sentit preguntar-se què existia abans de la gran explosió? L’univers s’expandeix, però en què?, com és de gran?, quina edat té?, és infinit?, és