Cultura científica

cultura científica

El proppassat dia 2 de gener l’Agència Estatal de Meteorologia, AEMET, compartia un tuit al qual condensava l’excepcionalitat climàtica de 2022. Allà es podia llegir que 2022 ha estat l’any més càlid a Espanya des de –com a mínim– 1916, i que la diferència respecte als immediats seguidors (2017 i 2020) és més que notable. També s’hi afegia que és la primera vegada que la temperatura mitjana anual supera els 15 ºC i que, fins a 2011, no s’havia arribat mai a 14,5 ºC. El text es completava amb una gràfica, on es podia observar la tendència d’escalfament (innegable), i el terrorífic esglaó que suposa 2022 és ben visible.

No vaig poder resistir la temptació d’entrar a les respostes de la piulada. Un patró comú entre els qui qüestionaven les dades saltava a la vista: tots eren homes. Aquests homes, enutjats i convençuts de posseir la veritat absoluta, li explicaven a l’AEMET (a l’AEMET!) quins factors podien alterar el clima, o negaven la validesa dels registres, adduint que ells tenien gràfiques que els desmentien. Altres responien que la mateixa AEMET reconeixia que a 1916 feu més calor que a 2022, o bé que era ser extremadament presumptuosos pensar que els éssers humans podíem canviar el clima terrestre. Alguns parlaven d’un augment de gel a Groenlàndia, fet que desmentiria el relat «dels qui viuen del canvi climàtic».

Aquesta mena de comentaris no són nous per als divulgadors del canvi climàtic. Responen a perfils clàssics de negacionistes o retardistes, que hem pogut observar també a la crisi sanitària de la covid i que comparteixen el rebuig de la ciència que ells anomenen «oficial», la magnificació de dades que aparentment contradiuen el relat «acceptat», les acusacions de conspiracions i agendes ocultes, o múltiples fal·làcies argumentatives. He de reconèixer que, tot i saber de la seua existència, sempre em sobta i m’altera trobar-me’ls en públic. Em pertorba veure a qui no sap de la matèria permetre’s el luxe d’alliçonar a un organisme de recerca i anàlisi, o invocar el mètode científic per a rebutjar qualsevol coneixement que no encaixe al seu estret espai mental.

«Em pertorba veure a qui no sap de la matèria permetre’s el luxe d’alliçonar a un organisme de recerca i anàlisi»

Part d’aquests comportaments s’expliquen pel conegut com a efecte Dunning-Kruger, que és el biaix cognitiu pel qual les persones amb pocs coneixements sobre un tema sobreestimen la seua capacitat, i es pensen que poden discutir en un pla d’igualtat amb qui realment domina la matèria. Però no només és això: hi ha, a la societat, un desconeixement transversal, profund i ben palès de la ciència. I encara més greu és potser l’acceptació social que té aquesta ignorància.

S’imaginen què haguera passat si la RAE hagués piulat un fragment d’un llibre de Quevedo, Delibes o Alberti, i a les respostes trobàrem qui en dubtara de l’autenticitat, de la vàlua de l’obra, dels interessos ocults de la Real Academia o fins i tot que Delibes, Quevedo i Alberti hagen estat persones reals? El que resulta inimaginable a l’àmbit habitualment percebut com a «cultura» és el dia a dia dels qui divulguen ciència. Com va dir una viròloga a l’inici de la pandèmia, quan començaven a aflorar els negacionistes que qüestionaven dades, recomanacions i mesures d’emergència (i després, les vacunes), «Déu meu, pobres climatòlegs, si heu hagut d’aguantar açò durant anys! Ara us entenc».

Crec que la cultura és una, no dues. Que tan culte és qui entén el mètode científic o té coneixements de biologia, química o física com qui recita versos de memòria, sap d’escultura o ha visitat múltiples museus de pintura.

Tanmateix, continuem estacats al llot de les dues cultures descrites per C.P. Snow. La ciència és vista com una garlanda prescindible o una ferramenta utilitarista al millor dels casos, i la cultura, amb majúscules, és allò que hem après a l’assignatura de llengua i literatura o història de l’art. De què parlen els suplements «culturals» dels periòdics?

Per a fer front a l’emergència climàtica no només cal educació ambiental i valors cívics: és bàsic, fonamental, prestigiar la cultura científica i elevar el nivell de comprensió de la ciència per part de la societat.

© Mètode 2023
Doctor en Biodiversitat, escriptor i divulgador científic (València).