Als darrers mesos s’està produint un revifament del debat nuclear. L’escalfament global alimenta luxuriosament els desitjos i propostes dels qui veuen l’energia nuclear com una solució i es rebel·len contra la mala premsa, les moratòries i els vetos polítics. Tenen raó? Hem rebutjat aquesta forma de generar energia per raons sense base científica i per motius ideològics, com afirmen sense treva els seus defensors?
Primerament, una anotació breu sobre la ciència i la política. Sempre cal desconfiar dels qui diuen buscar el millor per a la societat adduint que «la ciència», aquella entelèquia de cita convenient, els dona la raó. La ciència no es produeix en el buit, i per bé que certes troballes científiques o lleis fonamentals no siguen mal·leables, la recerca està sotmesa a l’empremta humana: les dèries personals, les constriccions econòmiques i el mandat social o jeràrquic. Qui diu fer les coses «sense ideologia» el que no vol és confessar quina és la seua, que massa sovint tendeix a ser una de ben particular.
L’energia nuclear és segura; molt més que el gas natural, el petroli o el carbó. Causa moltes menys morts per potència instal·lada que aquelles, de lluny. Sí, fins i tot incloent Txernòbil o Fukushima en l’equació. Dir això, sospite, ja em converteix en pronuclear en certs ambients. Però les coses com són: aquesta qüestió, la de la seguretat, és del tot supèrflua en els càlculs que ens ocupen.
La Unió Europea ha decidit que l’energia nuclear és verda (i el gas també, però aquest és un altre tema) i els adalils d’aquesta, alineats amb l’espectre polític que va de la dreta a l’extrema dreta (correlació és causalitat?), han ensumat que era la seua oportunitat per a fer-se escoltar. Potser vostès pensen que, en efecte, tenen raó, i que poca rellevància té si és un partit o un altre qui dona suport a la reactivació nuclear. Però el cas és que hi ha una connexió hialina que resumiré amb el fet que, a inversions lentes i caríssimes (com és el cas de les nuclears), només hi poden competir les grans empreses de l’oligopoli energètic. I només ho faran si l’Estat –del qual malparlen quan les regulacions no els venen de gust però a qui recorren si les coses van mal dades– els garanteix que cobrirà pèrdues i accidents. Per no mencionar que les nuclears tenen un potencial enorme d’albergar corrupteles diverses, atesa l’envergadura i els sobrecostos recurrents i mastodòntics.
Les centrals nuclears són molt lentes de planificar i construir, extremadament cares, i es basen en un recurs finit, l’urani. Això les desqualifica immediatament per a ser un puntal de la transició energètica, que ha de ser ràpida (recordem que segons l’IPCC cal una descarbonització dràstica abans de 2030), viable econòmicament i renovable. I també, i no menys important, democràtica. El desplegament de panells solars o aerogeneradors té la capacitat, si es fa bé, d’incloure les demandes, expectatives i visions d’aquells que habiten el territori on es farà. És una energia sobre la qual es pot decidir, que es pot implantar a xicoteta escala, a terrats, parcs urbans o solars, i que també permet revertir l’ús del sòl si en un parell de dècades decidim que allà volem cultivar encisams o encabir-hi uns gronxadors. La nuclear, no. Perpetua un model caduc, fòssil, centralitzat, que atorga els beneficis a les grans empreses que ens han ficat en aquesta dissort climàtica. Enforteix unes estructures de poder antidemocràtiques i classistes, tot potenciant la desigualtat, erosionant els principis democràtics i obviant el cost d’oportunitat d’aplicar altres polítiques energètiques o socials. És, en definitiva, profundament ideològica. Qui ho havia de dir!
