Espere que em disculpen vostès si empre aquesta finestra virtual per tal de contar-los quelcom que m’ha sorprès, i de quina manera, els darrers dies. És l’avantatge d’escriure per a la virtualitat: el paper té uns temps que, de vegades, impedeix seguir-li les passes a l’actualitat, fins i tot quan aquesta és de l’àmbit personal.
Aquest inici d’any s’ha publicat el meu darrer llibre, Contra la sostenibilitat (edició en català amb Sembra Llibres i en castellà amb Arpa Editores). Sense voler convertir aquestes línies en un llarguíssim reclam promocional, sí que voldria aprofitar –si m’ho permeten– el que he après després d’uns quants dies fent un mínim de dues entrevistes diàries. La tesi del manuscrit és que ja no ens serveix el terme sostenibilitat, donat que la seua banalització i mercantilització l’han convertit en una brúixola avariada que no és capaç d’indicar-nos la senda del futur. Per tal de fonamentar aquesta idea, parle de la nostra relació amb la natura, de les generacions futures, de la petjada de carboni, de la neutralitat climàtica o de l’economia circular, entre moltes altres qüestions. Alguns capítols han cridat més l’atenció que altres, com és normal, i estic ben content pel fet que la tesi principal haja estat ben rebuda, quasi com si fos quelcom surant a l’aire que tothom volia veure per escrit. Però he pogut constatar, després d’una vintena de converses, que hi ha un tema i un de sol que ha aparegut a totes i cadascuna de les entrevistes: el cotxe elèctric. Per què? No n’estic completament segur, la veritat. Però potser puc apuntar alguns motius. Vegem-los.
En primer lloc, el cotxe elèctric és guai. És net. És bonic. És desitjable, lluent, aspiracional, fàcil de conduir. Sabem que el cotxe elèctric serà el futur, així que, si ens en comprem un, en formarem automàticament part. La publicitat, que sobrerepresenta els cotxes elèctrics que componen les gammes dels fabricants, ens ho recorda a tothora: si conduïm un cotxe elèctric farem coses impensades, ens ho passarem rebé i no contaminarem. Qui pot estar en contra d’això?
«Canvia en alguna cosa que el motor del cotxe mute de gasolina a elèctric si el vehicle privat continua ocupant el mateix espai a la ciutat?»
En segon lloc, ens fa la sensació de ser uns revolucionaris. La mitologia relativa al cotxe elèctric (sobre el qual hi ha documentals que clamen que les petrolieres el van amagar i obstaculitzar durant dècades) ens porta a pensar que, a la fi, formem part de la primera línia del combat climàtic, desafiant a l’oligopoli energètic i a allò que en anglès s’anomena Big Oil. Conduir un cotxe amb motor elèctric és doncs un acte de rebel·lia, un gest activista i alhora compatible amb un sistema capitalista que ens resistim a abandonar. Una mena de lluita quàntica contra el canvi climàtic, donat que hi ha dos estats que se superposen: el de la reducció d’emissions i el del sosteniment d’un sistema inherentment insostenible.
Finalment, diria que hi ha un cert element de perversa inevitabilitat. Al remat, si volem moure’ns de forma sostenible i no tenim alternatives estructurals, com un transport públic de qualitat o carrils bici segurs i connectats, quina eixida tenim? Agafar el cotxe, però fer que aquest siga com més «verd» millor. El cotxe elèctric cobreix doncs una demanda que va més enllà del desig individual, i es troba condicionada per les estructures col·lectives. Aquest és el seu gran triomf, que no és en absolut casual.
Però comencen a aparèixer escletxes al discurs i la percepció, i és potser per això pel que suscita tant d’interès. Les contradiccions, ara que la tecnologia ja no és experimental i les empreses volen democratitzar-la, són cada vegada més evidents. Com pot ser que la Dirección General de Tráfico atorgue l’etiqueta «0» (zero emissions) a cotxes de més de dues tones, que consumeixen quinze litres cada cent kilòmetres i costen més de 100.000 euros? Per què les persones que no es poden pagar un cotxe elèctric (o ni tan sols un cotxe) han de sufragar amb els seus impostos els punts de recàrrega que s’estan posant als centres comercials, i dels quals se’n beneficiaran també els que conduïsquen cotxes de luxe hipercontaminants? Canvia en alguna cosa que el motor del cotxe mute de gasolina a elèctric si el vehicle privat continua ocupant el mateix espai a la ciutat? Quin és el veritable cost de la fabricació d’aquests vehicles, que empren molts minerals crítics que també ens faran falta per a la transició energètica? I, ara que en parlem tant, d’energies renovables i territori, quin sentit té emplenar el medi rural de plaques solars per tal d’alimentar els vehicles privats de les ciutats que no canvien el seu model de mobilitat?
Heus ací la paradoxa final: el cotxe elèctric representa l’últim intent per tal de mantenir un model de mobilitat insostenible. El canvi real no serà tecnològic, sinó urbanístic. Ciutats més lentes, amb voreres per on es puga passejar o jugar a l’espai recuperat que ocupaven carrils buits i places de pàrquing. Més i millor transport públic, accessible i inclusiu, el transport més social que tenim i que hem de saber potenciar. Trens i autobusos de qualitat també entre ciutats i pobles, en comptes de desconnectar-los i deixar les quatre rodes com a única opció.
Potser la pregunta es repeteix perquè, darrere de la màscara de la sostenibilitat, la insistent aposta pel cotxe elèctric exhibeix el seu únic propòsit: sostenir a la indústria automobilística, aquella que ens ha enganyat amb les emissions i que ens ha furtat espai comú i compartit. El cotxe del futur serà elèctric i serà més net, d’això no en tinc cap dubte. Com tampoc que el model de mobilitat no estarà basat al vehicle privat, i que les gàbies de metall que obturen les artèries urbanes seran, si fem les coses bé, un nombre que minvarà any rere any.
