És possible que gran part dels naturalistes, científics i en general apassionats de la naturalesa que estiguen llegint aquest article, en fer la vista arrere i albirar la seua infantesa al camp, tinguen records de com observaven i interaccionaven amb les formigues. Interminables fileres formades per formigues que, tot i semblar diferents, es ficaven totes en un mateix clot, incansables treballadores que transportaven pals, llavors i restes de menjar que fàcilment els triplicaven en grandària… Allò era un laberint d’emocions que atrapava el nostre temps mentre la nostra imaginació mamprenia a volar.
Anys més tard, la informació va corroborar el que la nostra intuïció ja havia proclamat: aquests éssers tan menuts són tan comuns com especials. Amb quasi 14.000 espècies descrites, és possible trobar formigues en tots els continents llevat de l’Antàrtida. S’estima que podrien ser el 20 % de la biomassa animal terrestre, més fins i tot que la dels vertebrats. La seua morfologia és diversa, amb dissenys que poden variar d’acord amb la seua dieta, generalista o especialista, o al lloc en què viuen, ja siga en termes d’orografia o clima. Però segurament el més cridaner d’aquest grup d’insectes és la seua capacitat per a organitzar-se. Són animals eusocials, terme que defineix el major rang d’organització social en el regne animal. I en aquest comportament, l’intercanvi de feromones és fonamental.
Aquestes feromones són el seu senyal d’identitat; són clau per a reconèixer-se entre elles i diferenciar-se d’intrusos no desitjats, per exemple, de colònies veïnes. Quan aquests senyals químics no són familiars, l’atac és implacable. Aquesta és una de les principals causes que intervenen en el conflicte entre les formigues que observem en la naturalesa en plena batalla campal. No obstant això, no n’és l’única. Factors climàtics com el vent o les precipitacions poden «furtar» a les formigues el seu senyal químic d’identitat i desfermar una guerra despietada entre els individus d’una mateixa colònia.
Fotografiar un combat entre formigues és fascinant, almenys durant una estona. L’èpica de la batalla es dissipa quan més de quaranta minuts després, les formigues, exhaustes, a penes es mouen de la seua posició –això sí, sense deixar escapar mai l’«enemic»–. Per tant, el més important per a poder retratar aquest moment no serà la rapidesa, sinó tindre una bona lent d’aproximació –un objectiu macro– i fer un ús correcte del flaix extern, per a evitar forts contrastos que ens impedisquen il·lustrar els detalls de la batalla. Sens dubte, la dificultat s’incrementarà a mesura que disminueix la grandària de les formigues.
