Un comerç finit

El comerç d’espècies silvestres produeix un cabal econòmic a escala mundial que oscil·la entre els quatre i els disset bilions d’euros l’any. En forma part, d’aquesta indústria, el comerç local i l’internacional, tant el regulat com el provinent del tràfic il·legal d’espècies. A més d’animals, també inclou plantes i fongs. Per exemple, s’estima que entre l’any 2000 i 2005 es van comercialitzar a escala internacional al voltant de 370 milions d’orquídies i 88 milions de cactus. Quant als animals, més de 15.000 espècies de vertebrats (al voltant del 20 % de les espècies descrites) estan categoritzades per al seu ús i comerç: els amfibis i rèptils principalment com a mascotes; els ocells com a mascotes i per a productes de diferent índole; els mamífers per a productes, i els peixos majoritàriament com a aliment per a l’ésser humà. S’estima que aquesta indústria podria estar provocant fins i tot un detriment del 60 % en l’abundància poblacional d’algunes de les espècies comercialitzades, encara que s’ha suggerit que aquesta dada podria incrementar-se si es coneguera fefaentment l’impacte en grups i espècies poc estudiats. Com a resultat, multitud de poblacions i espècies es veuen empeses al col·lapse.

La pandèmia provocada per la COVID-19, en què es relaciona el sorgiment del virus amb mercats de fauna salvatge a la Xina, va portar diferents organitza­cions a demanar la prohibició del comerç d’espècies silvestres. Com a resposta, algunes institucions alertaven que aquesta mesura destruiria el comerç local i afectaria així milions de famílies que tenen com a únics recursos els que provenen d’aquesta indústria. A més, impulsaria el comerç il·legal i dinamitaria dinàmiques locals de sostenibilitat del medi ambient com a font d’explotació.

La complexitat que subjau a la regulació del comerç d’espècies silvestres no hauria de ser sinó una invitació a l’autoreflexió personal. Els guacamais de la imatge els vaig fotografiar durant la meua estada a l’estació biològica Fauna Forever a Tambopata, al Perú. La sensació en observar aquests animals en llibertat, en el silenci de la llunyania i com posseïdors del seu entorn, va ser molt diferent de quan vaig veure de nou aquesta espècie uns mesos més tard, ja a Espanya. Una persona recorria el centre neuràlgic de Granada amb dos guacamais als muscles: eren les seues mascotes. Lluny d’escandalitzar-se, la bulliciosa marabunta de gent s’hi acostava per a elogiar aquesta gesta.

Potser la fotografia és una de les millors eines que tenim per a entendre la posició real que ha d’ocupar la fauna i la flora en el seu entorn; potser una de les millors vies per a albirar el que podem perdre si no repensem la nostra manera de relacionar-nos amb el món natural, per exemple, a través del seu comerç.

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
POST TAGS:
Fotògraf de natura i investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversidad i Ecologia Evolutiva de la Universitat de València.