Alícia al país de les al·lucinacions

alícia drogues psicodèliques

Un dels personatges icònics dels contes infantils és l’Alícia creada per Lewis Carroll i portada al cine per Walt Disney (i alguna adaptació més recent que millor no recordar). Tota imaginació necessita alguna cosa que la inspire i Charles Lutwidge Dodgson (així es deia Lewis Carroll de debò) no n’és una excepció. L’Alícia del conte és un transsumpte d’Alice Lidell, la filla del degà del col·legi Christ Church, a Oxford, on Lewis Carroll era professor de matemàtiques. Alice i les seues germanes feien excursions amb l’escriptor i ell inventava històries per a entretenir-les. Aquelles històries van ser l’embrió del que després serien les seues novel·les, però que en la vida real no van tenir un final feliç. El juny del 1863, la relació entre Lewis Carroll i la família Liddell va acabar abruptament. Les pàgines del diari de Lewis Carroll dels dies 27, 28 i 29 de juny van ser arrancades per una neboda de l’escriptor. També van desaparèixer els diaris del pare d’Alice, per la qual cosa mai no sabrem quin va ser el motiu de la baralla entre Lewis Carroll i els pares de l’Alícia real. Sabem que Carroll i Alice van tenir una relació molt especial, però mai s’ha pogut demostrar que hi hagués cap tipus d’atracció romàntica.

La llavor d’altres personatges de l’obra és fàcil de rastrejar en el context de l’època. El personatge del barreter boig té l’origen en l’expressió anglesa mad as a hatter (“boig com un barreter”). Els barreters empraven vapors de mercuri per a tractar la pell i el feltre. L’exposició a aquests vapors produïa dany neurològic i símptomes que la gent associava amb la bogeria.

«Personatges peculiars li diuen a Alícia el que ha de beure o menjar. Després d’això, li passen coses estranyes, com que les flors comencen a parlar-li»

Si heu vist la pel·lícula de Disney, hi ha un aspecte que crida molt l’atenció. Alícia fa un viatge en què apareixen peculiars personatges que li diuen el que ha de beure o menjar. Després d’això, li passen coses estranyes com que les flors comencen a parlar-li, o que ella es faça gran o menuda. Un dels personatges és un cuc que fuma una estranya pipa d’aigua damunt d’un bolet i un altre és un gat de colors psicodèlics que apareix i desapareix…. No sembla tot un viatge psicodèlic induït per les drogues? Lewis Carroll va viure l’època de màxima esplendor del consum legal d’opi, però, una altra vegada, el resultat sembla negatiu. No hi ha cap evidència que l’escriptor freqüentara els fumadors d’opi o que volgués fer algun tipus d’apologia, tot i que, mirant el film de Disney, les analogies són prou obvies.

Les drogues psicodèliques han tingut un gran impacte en la cultura. El mateix descobridor de l’LSD, Albert Hoffmann, va provar sobre ell mateix els efectes i en el primer viatge, científicament documentat, va dir que quan va arribar a casa i l’assistenta li va obrir la porta, li va semblar una bruixa dolenta. Molts autors de la beat generation van ser entusiastes consumidors de l’LSD i, darrerament, l’escriptor sobre temes alimentaris Michael Pollan també ha escrit sobre les seues experiències amb aquesta droga. Sols així s’entenen les seues peculiars afirmacions sobre els aliments naturals i ecològics. Tot i la mitologia i el seu impacte en la cultura, l’LSD i totes les drogues psicodèliques són perilloses. A més d’alterar la percepció i fer el típic efecte d’expansió dels sentits, no oblidem que inhibeixen l’instint d’autoprotecció, aquest instint que fa que mirem a les dues bandes abans de travessar el carrer. Sota els efectes de l’LSD és freqüent que la gent tinga accidents fatals per tractar de volar llançant-se per una finestra o travessar una autopista levitant. Si volem tenir una experiència cultural, millor si llegim Alícia al país de les meravelles o tornem a veure el film de Disney.

© Mètode 2020 - 104. Les plantes del futur - Volum 1 (2020)
Professor titular de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València. Investigador en l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes (CSIC-UPV).