Un dels meus plaers culpables és el cine d’acció. No negaré que m’encanten les pel·lícules amb moltes explosions i Nicolas Cage fent volantins. Potser per algun record de la meua infantesa, quan les tardes d’estiu eren sinònim de films d’arts marcials. Dins del cine d’acció, sempre recordem el protagonista que hi va vessant testosterona (un model que darrerament ha anat canviant amb actrius com Angelina Jolie o Scarlett Johansson prenent el rol principal), però també hi ha directors especialistes en el gènere; entre ells, Michael Bay, un dels majors pirotècnics de Hollywood.
Les pel·lícules de Michael Bay no destaquen pel rigor científic. Si he de comentar les errades científiques d’Armageddon, necessitaria tot l’espai d’aquesta revista i em quedaria curt, tot i que jo m’ho vaig passar d’allò més bé veient-la. Tot i això, trobem un encert científic en la filmografia de Bay, com el llir entre cards, que diria Ausiàs March. Per la seua estranyesa, paga la pena comentar-lo.
En la pel·lícula La Roca, un grup de militars segresten la presó d’Alcatraz, a San Francisco, i amenacen de llançar míssils carregats amb gas nerviós VX si les seues demandes no són ateses. Per a solucionar la crisi, es recorre a un reclús empresonat en una localització secreta (Sean Connery) que va aconseguir escapar d’Alcatraz i a un expert en armes químiques (Nicholas Cage). En un moment de la inversemblant trama, Nicholas Cage queda exposat al gas i, entre espasme i espasme, es punxa una agulla al cor, al més pur estil Pulp Fiction, i sobreviu. Una escena molt pel·liculera, però sorprenentment amb base científica.
Químicament, el gas nerviós VX és un compost organofosforat, que s’absorbeix per la pell amb molta facilitat i és capaç d’inhibir específicament un enzim, l’acetilcolinesterasa. Aquest enzim s’encarrega de degradar el neurotransmissor acetilcolina. La funció de l’acetilcolina és transmetre diferents senyals del sistema nerviós autònom, aquell que regula les funcions fisiològiques i que no controlem. Concretament, les neurones abans dels ganglis del sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic, així com les terminacions nervioses postganglionars del sistema nerviós simpàtic i algunes del parasimpàtic, com les que controlen la sudoració. El gas VX és mortal amb una dosi de 10 mg. Com pot ser tan letal? És fàcil d’explicar. El sistema nerviós es basa en el fet que els senyals s’activen i s’inactiven per controlar el funcionament del cos. Si inhibim l’enzim que degrada un neurotransmissor, el senyal roman activat i el sistema nerviós col·lapsa. Això explica la sudoració excessiva i els espasmes: el sistema nerviós autònom està desregulat i els senyals no responen a les necessitats fisiològiques. Podríem dir que aquest gas ens hackeja les funcions nervioses autònomes fins que morim de forma molt ràpida i dolorosa. Sols hi ha una possibilitat de salvar-nos si entrem en contacte amb aquest gas, una possibilitat molt natural.
La planta belladona és coneguda des de l’Antiguitat per la seua toxicitat. L’extracte del seu fruit era emprat per les dames italianes del Renaixement per a dilatar-se les pupil·les i això els donava un aspecte que trobaven atractiu; d’aquí el seu nom de dona bella o belladona. En l’actualitat, l’atropina, que s’extrau d’aquesta planta, continua usant-se per a diferents aplicacions mèdiques, com les exploracions de retina. I què hi té a veure? L’atropina és un antagonista competitiu del receptor muscarínic d’acetilcolina. Si ens han atacat amb gas nerviós, tenim una sobredosi d’acetilcolina que ens col·lapsa el sistema nerviós. L’atropina, però, s’uneix als receptors d’acetilcolina, els inactiva i així en compensa l’efecte. Això realment ens pot salvar la vida. Per tant, el gir de guió més insospitat de La Roca és que pot servir per a aprendre bioquímica.
