Comunicar, divulgar, disseminar

Il·lustració: Evie Shaffer

L’etimologia és una d’aquelles disciplines que em fascinen: combina passat i present fluidament, i uneix l’arqueologia lingüística amb l’ús quotidià. Quan jo estudiava, molts professors de ciències s’esforçaven a fer-nos aprendre els nous conceptes donant-nos-en l’origen del terme científic. Almenys a mi, em simplificava moltíssim la comprensió d’aquell nou objecte de coneixement. Imagineu que a l’examen de biologia ens pregunten què és el telòmer d’un cromosoma; emprant l’etimologia podríem dir que es tracta de les regions als extrems dels cromosomes, i trauríem bona nota! És veritat que, quan era adolescent, les meves companyes i jo no ho vam saber apreciar igual que ara.

Amb el temps, he oblidat moltes coses, però aquest regust d’aficionada per l’etimologia ha fet pòsit i, quan puc, la utilitzo com a recurs a les meves classes. Per això, aquest article d’opinió sorgeix a voltes d’una reflexió personal sobre el fet de la comunicació i la divulgació científica, reflexió que va ser una de les parts d’un petit discurs que vaig compartir a l’aula magna de la Universitat de Barcelona, amb motiu del premi a la divulgació científica d’enguany. Què fem els científics quan expliquem i exposem la nostra recerca o la dels altres? Comuniquem la nostra recerca o la divulguem?

Crec que no hi ha una resposta fàcil ni única. Entenc que no tots estem tallats pel mateix patró, ni tenim les mateixes habilitats ni aptituds. És cert que hi ha col·legues científics a qui no els interessa especialment transmetre el que han descobert i no fan gaire esforç per acostar el coneixement a la societat, però trobo que aquesta actitud és cada vegada més minoritària. De fet, a tots els projectes de recerca, siguin públics o privats, se’ns demana «retre comptes» i explicar el que fem. Penso que els comunicadors científics fan una feina ingent intentant «traduir» els descobriments científics a paraules més quotidianes i explicacions planeres, però també molts científics ens hi impliquem. Us explicaré com ho veig jo, usant l’etimologia. Us prego que m’acompanyeu i feu la vostra pròpia reflexió.

Per a mi comunicar ciència (del llatí communicare, “fer comú”) vol dir compartir els resultats científics fent partícips els lectors, els oients, o qui sigui que estigui a l’altra banda rebent aquella informació. Els científics comuniquen als seus col·legues en un congrés, però també és comunicació científica quan trobem en una pàgina web un resum de la recerca que es duu a terme en aquella institució. Cal un missatge precís i condensat i, si pot ser, alguna imatge gràfica i vistosa. La comunicació científica és com una carta de presentació d’un grup de recerca, i no és el mateix que divulgar. Segons la meva interpretació, divulgar ciència (del llatí divulgare, de difondre a la població no culta), vol dir acostar el fet científic o els seus resultats a la societat, en termes genèrics. El missatge no cal que sigui tan precís: cal cercar les paraules més planeres i properes, i fins i tot, realitzar alguna comparació amb algun fet quotidià per tal que sigui més comprensible. Però a mi, quan em pregunten què faig quan escric per a un públic generalista, no us puc dir pas si comunico o divulgo. Jo més aviat penso que dissemino coneixement (del llatí disseminare, “espargir la llavor” i “sembrar”). Disseminar ciència… em sembla un concepte únic i preciós. Potser perquè vinc de generacions de pagesos, m’agrada el concepte de sembrar, de generar petites llavors de coneixement que algun dia, en les condicions òptimes, podran germinar i fructificar. Potser perquè també vinc de generacions de mestres d’escola i poetes, m’agrada pensar que amb les paraules puc trucar a la ment amatent, que trucant puc, potser, despertar la curiositat de qui em rep. Si em deixen triar, si puc triar, jo em quedo amb disseminar.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)
Professora titular de Genètica de la Universitat de Barce­lona (Espanya), amb una àmplia trajectòria científica i acadèmica en genètica. Dirigeix un grup de recerca que investiga les bases genètiques de malalties hereditàries minoritàries, en particular, la ceguesa. És membre de l’Institut de Biomedicina (IBUB), adscrit al CIBERER, i de diverses comissions de bioètica. És cofundadora de l’empresa DBGen, dedicada al diagnòstic genètic. Ha escrit dos llibres divulgatius i té una columna setmanal de divulgació científica a www.elnacional.cat.