Una de les pel·lícules de fantasia i ciència-ficció imprescindibles és Blade Runner. No és només per la música de Vangelis o per l’ambient opressiu, inquietant i oníric de moltes escenes; el que més m’impacta de Blade Runner és que em fa reflexionar sobre què ens defineix com a éssers humans. La gran pregunta filosòfica que la pel·lícula posa damunt de la taula és: quina diferència hi ha entre un ésser humà i un replicant? Els replicants han sigut creats en un laboratori, específicament dissenyats per a complir una funció determinada, però estan formats per cèl·lules humanes i són equivalents a un ésser humà. Pensen de forma independent i també tenen sentiments com els humans. Tanmateix, no se’ls considera humans. Llavors, què és el que ens fa a nosaltres humans?
«Podríem dir que ser humà implica tenir un cervell amb consciència humana, però aquesta definició no té límits discrets i precisos»
Els avenços biotecnològics i biomèdics fan que aquesta pregunta retorni amb força. Trobem articles d’opinió i reflexió a revistes científiques que replantegen quins són els límits bioètics i legals de la humanitat. Els límits entre éssers humans i altres éssers vius, entre humans vius i humans morts, entre cèl·lules que són humanes i les que no ho són, s’estan tornant difusos. Què ens defineix com a humans? Què és humà i què no ho és? Pel que fa a les lleis que regeixen la nostra vida, és crucial definir si el que abans era «una cosa» ha esdevingut «un algú». Per posar un exemple, si algun dia poguéssim generar un nou embrió viable a partir de cèl·lules pluripotents induïdes obtingudes de la pell d’un humà, seria legalment un embrió humà? Si es genera bé un embrió quimèric entre cèl·lules humanes i de ximpanzé, o bé un porc que porta un cor desenvolupat totalment a partir de cèl·lules humanes per tal d’usar-lo en un xenotrasplantament, quin estatus tenen? Són humans, animals no humans, o algun tipus d’organisme amb identitat quasi humana?
Ens trobem amb nous termes, com ara identitat humana, pertinença a la família humana, o herència genètica comuna dels humans, perquè, depenent del context, parlar de què és ser humà és complex i ple d’inconcrecions. Podríem dir que ser humà implica tenir un cervell amb consciència humana, però aquesta definició no té límits discrets i precisos. Un fetus no té consciència, però té una entitat més enllà d’un conglomerat de cèl·lules humanes, i el considerem un humà. Una persona en coma irreversible, tot i no tenir consciència, també és humana. O en un altre context, a un nadó anencefàlic també el considerem humà, tot i tenir molta menys consciència que un ximpanzé, un dofí o un gos. Per tant, el fet de tenir consciència no defineix el que és per a nosaltres ser un humà. Podríem emprar el context genètic i determinar que un humà es defineix perquè té un genoma humà. Però el fet és que no existeix «el genoma humà», hi ha milions de genomes humans, perquè la identitat genètica humana és un continu de seqüències i variants. Per començar, no som una espècie pura, hi ha alguns humans amb part del genoma heretat de neandertal o denisovà o altres hominins. De fet, hi ha humans que tenen fragments de genoma completament nous que encara no coneixem i mai no hem descrit abans; altres humans tenen un nombre de cromosomes diferent, o els falta un cromosoma (tot o en part). Tanmateix, els considerem humans. Per contra, una cèl·lula del nostre cos pot contenir tot el nostre genoma, és humana, però no té cap categoria ni estatus de legalitat com a humana, mentre que una persona que tingui un cor de porc xenotrasplantat, amb cèl·lules de DNA de diferents espècies, sí que el considerem humà.
Al final, concedim la categoria d’humà a allò que considerem que és substancialment humà però, que implica aquesta substancialitat humana? Què és ser humà?
