|
La generació de científics i metges que va viure durant el període d’entreguerres (1914-1945) va mostrar una especial implicació en els esdeveniments militars i polítics que van marcar la història del segle xx. La fi de l’Imperi austrohongarès, el declivi de l’Imperi britànic, la crisi del colonialisme, les dues guerres mundials, l’auge del nazisme i les revolucions socials que van trastocar la geopolítica mundial per donar pas a la Guerra Freda, tot aquest conjunt d’esdeveniments no va ser aliè al desenvolupament científic i tecnològic. Més aviat va ser conseqüència d’un determinat ús polític, econòmic i militar del gran poder de la tecnociència. Walter Cannon (1871-1945), fisiòleg, catedràtic a la Universitat de Harvard, n’és un exemple paradigmàtic, no només per la seua destacable tasca d’investigació experimental i de conceptualització científica, sinó pel compromís cívic i l’activisme polític internacional. Com a jove investigador a Harvard, Cannon es va sentir atret per la recerca de la fisiologia de les emocions, i entre 1897 i 1911 va treballar en aquest domini. Va descobrir que l’emoció activa no sols el sistema nerviós autònom, sinó també l’adrenalina, i que això provoca una resposta d’emergència de lluita o fugida. Va resumir els seus resultats inicials en un llibre pioner titulat Bodily Changes in Pain, Hunger, Fear and Rage (1915). El 1917 i 1918, Cannon va incorporar-se a l’exèrcit americà durant la Gran Guerra. En diferents laboratoris i hospitals de campanya a Anglaterra i França, va fer recerca de camp sobre el xoc traumàtic i la concatenació de fenòmens que el provoquen. Després de la guerra va tornar a Harvard per concentrar-se a esbrinar la complexitat de la neurotransmissió química, i va proposar el concepte d’homeostasi (1926), clau per entendre els mecanismes de regulació orgànica. Les seues recerques fonamentaren el concepte d’integració i obriren les portes a la medicina psicosomàtica. Però Cannon també va esdevenir una figura pública important en el domini de la política i de l’activisme internacional. Havia conegut a Europa de primera mà l’amenaça del feixisme i mantenia una estreta relació científica i personal amb investigadors francesos, britànics, alemanys, i també amb Juan Negrín, a qui va conèixer a Leipzig quan el nostre fisiòleg era un jove doctorat que exercia a l’Institut de Fisiologia d’aquesta ciutat. El 1916 Negrín va sol·licitar a la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques una ajuda per a anar a treballar a Harvard amb Cannon durant dos anys, però Ramón y Cajal li va oferir dirigir un nou laboratori de fisiologia experimental creat específicament per a ell en les instal·lacions de la Residencia de Estudiantes. Walter Cannon era conscient del terrible drama que amenaçava la democràcia, els valors de llibertat de la Segona República Espanyola, i del lligam del cop militar del 1936 amb l’avanç del feixisme internacional. Per això va participar intensament en diverses organitzacions d’ajuda a científics refugiats que fugien d’Alemanya i va presidir l’American Medical Bureau for the Aid to Spanish Democracy, com també va presidir l’American-Soviet Medical Society. A diferència del creixent anticomunisme paranoic del conservadorisme americà més autoritari, Cannon, com Negrín i molts més, va defensar el compromís social de la ciència i mai va assumir posicions autoritàries ni antidemocràtiques. Junt amb Edward Barsky i molts metges més que s’implicaren activament en la Brigada Lincoln durant la Guerra d’Espanya –com també ho feren associacions quàqueres, baptistes i altres crítiques davant l’intolerable neutralitat del govern americà–, Cannon representa el més pur científic honorable, no sols per la seua contribució a la ciència, sinó també per la dignitat de la condició humana. Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València. |
 Mètode
«Durant la Primera Guerra Mundial, Cannon va fer recerca de camp sobre el xoc traumàtic i la concatenació |
L’activisme polític de Walter Cannon
El activismo político de Walter Cannon
