|
Sortosament superades, però encara molt recents, les celebracions de l’apòcrif canvi de mil·lenni, potser hauríem d’inquirir on rau la fascinació pels anys que acaben amb tres zeros. És una opinió molt personal, però tal volta una raó s’amague en la puerilitat de veure, precisament, els tres zeros seguidets. Aquesta explicació, en qualsevol cas, només podria gaudir de plausibilitat des del segle XIII, quan la numeració indoàrab començà a generalitzar-se a l’Occident cristià. La introducció d’aquests numerals no va ser qüestió d’un parell de dies, sinó d’un llarg procés, en què tingué part fonamental –en el sentit de bàsica i d’inicial– un personatge que ocupava la més alta dignitat a l’Europa Medieval, just ara fa un mil·lenni… Just ara fa un mil·lenni, el successor de Sant Pere a la seu episcopal romana era un dels més gran savis de l’època. El monjo Gerbert, que en ser elegit papa adoptà el nom de Silvestre II, havia nascut a l’Alvèrnia, al voltant de l’any 945. Ingressà ben jove al monestir de Sant Gerard d’Orlhac, una de les abadies on la reforma mampresa a Cluny havia tingut més ressò, i on pogué començar a fer ús de les seues facultats intel·lectuals. Impossibilitat Gerbert, però, de progressar en els seus estudis si romania a Orlhac, l’abat del monestir li oferí una oportunitat única: viatjar a Catalunya amb el seguici del comte Borrell de Barcelona, visitant il·lustre de Sant Gerard en l’any 967. Vora quatre anys passà Gerbert a Vic, on tingué com a mestre el bisbe Attó, bon coneixedor de les matemàtiques. Vic era, llavors, un dels centres més avançats d’estudi de la ciència a tota la cristiandat, juntament amb el veí monestir de Santa Maria de Ripoll, i a ambdós llocs arribaven, com també a altres punts de la Marca Hispànica, nombrosos manuscrits científics procedents d’al-Andalus. A Vic i a Ripoll, Gerbert va rebre l’influx de la ciència grega i oriental transmesa pels àrabs, juntament amb les tradicions culturals visigòtiques i isidorianes. L’any 970, Gerbert viatjà amb Borrell i Attó a Roma. A la Ciutat Eterna el nostre protagonista pogué conèixer el papa i l’emperador germànic. Des d’aquell moment, el monjo passà a formar part de l’engranatge polític de l’imperi. Gerbert es traslladà a Reims, l’arquebisbat més prestigiós de França, on va exercir com a mestre de l’escola catedralícia, i la seu del qual ocupà l’any 991. No per les seues tasques polítiques, al servei alternativament del rei de França o de l’emperador, descuidà Gerbert les intel·lectuals. Així, durant aquests anys va construir un horologium un instrument per a fer càlculs astronòmics, a més de confeccionar esferes armilars. És molt dubtós que emprara mai un astrolabi, i el tractat sobre la matèria que a voltes se li atribueix sembla posterior. També treballà la geometria, amb no molta originalitat, a més de dedicar-se intensament a la filosofia. Malgrat els seus treballs astronòmics i geomètrics, els estudiosos estan d’acord a dir que la contribució principal de Gerbert va ser l’aritmètica, fonamentalment pel seu tractat Regulae de numerorum abaci rationibus i per l’ús de l’àbac amb àpexs, segurament en relació amb l’ensenyament del sistema posicional de numeració indoàrab que sembla conegué a Catalunya. L’any 999, després d’un breu pas per l’arquebisbat de Ràvena, Gerbert fou elegit papa, fonamentalment per l’interès de l’emperador de refermar el seu poder a Roma enfront de les pretensions de les aristocràcies locals. El seu pontificat es perllongà fins la seua mort l’any 1003, raó per la qual és conegut com “el papa de l’any 1000”. Cal dir que l’any 1000 no estigué dominat, com se’ns ha fet creure, per terrors i fanatismes; tampoc sembla que es feren especials celebracions. Potser perquè ni tan sols el papa, amb tota la seua saviesa, podia sentir-se atret pels tres zeros. Malgrat fer molt per introduir el sistema indoàrab, sembla que mai no conegué aquella xifra rodoneta. Jesús Ignasi Català Gorgues. Instituto de Historia de la Ciencia y Documentación López Piñero. Universitat de València-CSIC. |
© Mètode Astrònom alçant l’astrolabi. |
