Deixant de banda els lligams i diferències entre la Renaixença valenciana i la Renaixença catalana, el ben cert és que ambdues varen coincidir en el temps i construïren al voltant de la llengua un aparell ideològic de reivindicació identitària. Si l’any 1833 marca una fita inicial coincidint amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Carles Aribau –poesia carregada d’influències del romanticisme alemany identificador de llengua i pàtria–, a València proliferaven aquells anys els poemaris en valencià, els sainets, els llibrets de falla i la premsa satírica, a més dels primers reculls lexicogràfics. La Renaixença valenciana va tenir una dimensió més literària i cultural que no política com la catalana.
Els historiadors de la cultura valenciana distingeixen dues etapes. D’una banda, una etapa inicial conservadora, que va del 1859 al 1874, en la qual el principal representant és el periodista i escriptor Teodor Llorente i el seu entorn arrelat a una societat agrícola, mercantil i políticament conservadora. Per contra, entre 1874 i 1909 una nova onada valencianista de tarannà progressista, articulada per Constantí Llombart, va marcar una deriva més popular i activista al voltant de Lo Rat Penat. És a partir d’aquest segon període quan un grapat de figures notables de la medicina valenciana varen desenvolupar una funció important. Em referiré a continuació a tres dels metges més representatius: Faustí Barberà i Martí, José Rodrigo Pertegàs i Francesc Bosch i Morata.
Faustí Barberà i Martí (1850-1924), nascut a Alaquàs, especialista en clínica de l’audició i en l’ensenyament del llenguatge dels sordmuts, va escriure una tesi sobre el paludisme i va participar activament en la lluita contra les malalties epidèmiques com ara el còlera o el paludisme. Va pertànyer a l’Institut Mèdic Valencià i va ser director del seu Boletín, a més de fundar la Revista Valenciana de Ciències Mèdiques i impulsar el Primer Congrés Mèdic Regional, del qual va ser secretari. Valencianista convençut, Barberà va fer el 1902 un discurs molt reivindicatiu com a vicepresident de Lo Rat Penat, que portava per títol «De Regionalisme y Valentinicultura», en què reivindicava l’ús del valencià i una acció política valencianista, al temps que clamava per l’europeïtzació modernitzadora del país. El 1904 va ser fundador de la Societat Regionalista València Nova, una entitat política que va originar després el projecte de Solidaritat Valenciana.
Per contra, José Rodrigo Pertegàs (1854-1927) tenia un perfil ben diferent. Metge amb vocació erudita, mentre exercia a la brigada de desinfecció dels serveis mèdics municipals Rodrigo Pertegàs es dedicava a una incansable tasca de recopilar informacions i documents per a escriure una monumental història de la medicina valenciana i de les malalties que havien afectat els valencians. Va fer un treball incansable de reconstrucció de biografies de metges. El 1901 va ser nomenat acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, des del 1915 va dirigir el Centre de Cultura Valenciana, i el 1922 va entrar com a soci numerari a la Reial Acadèmia de Medicina de València.
Membre d’una generació posterior, Francesc Bosch i Morata (1902-1952), metge estomatòleg originari de Xàtiva, va ser el principal impulsor de l’Institut d’Estudis Valencians (IEV), fundat el 1937 mentre exercia com a conseller de Cultura del Consell Provincial de València. Bosch i Morata era membre de l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR) i col·laborador habitual del setmanari El Camí i del diari El Mercantil Valenciano, on reivindicava l’autonomia per al País Valencià i una nova política lingüística i cultural. Com a representant de l’AVR va treballar sense descans per assolir l’Estatut d’Autonomia, sempre amb l’oposició dels blasquistes, com proclamava en l’article «El Estatuto del País Valenciano», publicat a El Luchador d’Alacant el 3 de juny del 1936. Conseller de Sanitat i després de Cultura, va acabar a l’exili mexicà passant pels camps d’internament francesos fins arribar a Mexicali, on va exercir com a metge i va morir el 1952 només amb cinquanta anys.
Tots tres representen una medicina i una sanitat pensada a la mesura de la societat valenciana. La salut i les malalties no eren per a ells un problema individual sinó col·lectiu, i la seua mirada mèdica buscava també recuperar la salut d’una societat valenciana socialment i cultural malalta.
