© Mètode
Immunòleg d’origen jueu nascut a la localitat polonesa de Lemberg (actualment Ucraïna), Ludwik Fleck (1896-1961) va treballar al Departament de Medicina Interna de l’Hospital General de Lemberg (1923 i 1935) i va ser nomenat director del Laboratori Bacteriològic. Quan les tropes alemanyes ocuparen la ciutat, Fleck va ser deportat al gueto jueu junt amb la seua dona i el seu fill, mentre continuava treballant per desenvolupar una nova vacuna per combatre el tifus. Coneguda la novetat científica pels alemanys, va ser detingut el 1942 i deportat als laboratoris farmacèutics de Laokoon per tal de fer-lo treballar en la fabricació industrial de la vacuna. Poc després el tornaren a arrestar i el 7 de febrer de 1943 va ingressar al camp de concentració d’Auschwitz amb la comesa de diagnosticar els malalts de sífilis, tifus i altres malalties infeccioses mitjançant proves serològiques. Entre desembre de 1943 i l’alliberament de Polònia a l’abril del 1945 va romandre al camp de concentració de Buchenwald.
Acabada la guerra, entre 1945 i 1952, Fleck va treballar com a cap de l’Institut de Microbiologia de la Facultat de Medicina Maria Sklodowska-Curie a la Universitat de Lublin. El 1952 es va traslladar a Varsòvia com a director del Departament de Microbiologia i Immunologia de l’Institut Materno-Infantil i el 1954 va ser elegit membre de l’Acadèmia Polonesa de Ciències. La seua principal línia de recerca era el comportament dels leucòcits davant les infeccions i les situacions de tensió emocional. El 1951 va rebre el Premi Nacional d’Investigació Científica i el 1955 la Creu de l’Ordre del Renaixement de Polònia. El 1956 va patir un atac al cor i li varen diagnosticar un limfosarcoma. Llavors va emigrar a Israel, on li oferiren un lloc a l’Israel Institute for Biological Research. Va morir el 1961 als 64 anys. El 1992 la prestigiosa institució britànica Society for the Social Studies of Science va crear el Premi Ludwik Fleck per guardonar el millor llibre en l’àmbit dels estudis sobre la ciència i la tecnologia.
«Fleck aporta una concepció evolucionista de la història de la ciència: les idees científiques s’adapten, muten, es preserven formes fòssils, i això fa que siga possible una pluralitat d’estils de pensament o mentalitats científiques»
Deixant a banda les seues contribucions experimentals a la immunologia i la bacteriologia, i la resistència heroica a les barbàries nazis, la importància històrica de l’obra de Fleck rau en les aportacions sociohistòriques a l’estudi de la ciència. La seua obra més important va ser publicada el 1935 i portava per títol Entstehung und Entwicklung einer wissenschaftlichen Tatsache, traduïda unes quantes dècades més tard com Gènesi i desenvolupament d’un fet científic. Es tracta d’una anàlisi del que anomenem sociologia del coneixement científic, en el qual Fleck estableix les bases de l’historicisme, com un precedent ineludible de l’obra dels famosos Thomas Kuhn i Robert Merton.
L’obra més important de Ludwik Fleck (1896-1961) va ser Entstehung und Entwicklung einer wissenschaftlichen Tatsache (1935) traduïda com Gènesi i desenvolupament d’un fet científic. Amb aquest llibre, Fleck va establir les bases de l’historicisme sociològic posterior que ha influït enormement en la historiografia científica dels darrers anys. / © Mètode
Fleck, excel·lent coneixedor de la sociologia de contemporanis tan rellevants com Karl Mannheim, Max Weber i Max Scheller, analitza la relació entre les idees científiques i els fets, des d’una perspectiva ben diferent del positivisme lògic absolutament predominant en l’època. Els postulats principals de Fleck es fonamenten en el fet que «les concepcions científiques no es basen merament en les observacions del material empíric, sinó que prenen com a referent idees generades en un passat remot». A aquestes nocions anteriors Fleck les anomena protoidees, una mena de conceptes nuclears per a les ciències, que són interpretades i reinterpretades d’acord amb un estil de pensament. Les protoidees representen una mena de fil conductor del coneixement, de manera que el pensament científic és acceptat com a consistent en funció de l’estil de pensament de cada època o moment històric. Aquesta posició de Fleck inaugura el que podríem considerar com una epistemologia comparada o històrica, fonament de l’historicisme sociològic posterior, que tanta influència ha tingut en la historiografia de la ciència des de les darreres dècades del segle XX. Conceptes com ara àtom, element, virus, natura, ferment, contagi, matèria, febre… són presents al llarg de tota la història de la ciència, tot i que la significació ha anat variant en cada etapa històrica.
A diferència de la perspectiva del neopositivisme lògic, principalment impulsat per l’Escola de Viena durant el període d’entreguerres, Fleck aporta una concepció evolucionista de la història de la ciència. Ell pensa que la transformació de les idees científiques no representa sempre un pas endavant, un progrés continu cap a la veritat, un coneixement cada vegada més perfecte; per contra, igual com passa en la natura, les idees científiques s’adapten, es transformen, es preserven formes fòssils, i això fa que siga possible una pluralitat d’estils de pensament o mentalitats científiques, que rivalitzen en la interpretació d’un fenomen.
La doctrina epistemològica de Fleck aporta concepcions que serviran més tard a altres autors. Aprofundint en la perspectiva historicista, el nostre immunòleg s’avança a Kuhn quan proposa que cada estil de pensament travessa un període d’esplendor o període clàssic, però després entra necessàriament en crisi i també s’avança al nord-americà en considerar l’ensenyament de les ciències com una mena d’adoctrinament que no ajuda a estimular el pensament crític, farcit com és d’autoritarisme doctrinal, que margina o rebutja directament tot allò que s’oposa a la tendència a l’estabilitat i a perpetuar-se com a sistema coherent d’idees. No és casualitat que Kuhn descobrís el llibre de Fleck a començament dels anys seixanta a la Biblioteca Universitària de Harvard i, com ell confessa en la primera edició anglesa del seu principal llibre (L’estructura de les revolucions científiques) l’Entstehung de Fleck fóra per a ell una veritable revelació.
Correspon, doncs, a la història de la ciència explicar, no els continguts de la ciència, les idees científiques de cada època, sinó més aviat l’estil de pensament, la racionalitat que la fa comprensible i vàlida. Això no lleva, però, que en el marc de cada època o estil de pensament, prime la llei de la màxima experiència empírica. Això significa també que tot allò que no s’adiu o que contradiu l’estil de pensament és «impensable» i no és observat, simplement ignorat, perquè l’estil de pensament marca una tendència a reforçar tot allò que és coherent.
«L’ensenyament de les ciències com una mena d’adoctrinament no ajuda a estimular el pensament crític, afirma Fleck»
En el marc de l’obra de Fleck, la veracitat no correspon a paràmetres d’objectivitat/subjectivitat; la validesa d’una idea científica vindrà sempre condicionada per recolzar-se en fets que són seleccionats en funció d’un estil de pensament. Deia Fleck en contra dels positivistes: «Les concepcions científiques no són sistemes lògics coherents, sinó unitats fidels a un estil de pensament.» Aquells que comparteixen l’estil de pensament constitueixen el que Fleck defineix com a «col·lectiu de pensament», una comunitat científica amb pressupòsits comuns.
Oblidat durant dècades, la influència de Fleck en la historiografia científica dels darrers anys ha estat immensa. Per bé que alguns dels seus mèrits hagen estat atribuïts a altres autors que, sens dubte, s’inspiraren en les seues idees. La seua biografia de jueu resistent pot aplicar-se també a la seua obra intel·lectual.
