Qui va dir sequera?

143-57

© V. Aupí
Núvols de tempesta sobre el Maestrat en la passada primavera, amb la Serra Colomera (Terol) en primer terme.

La primavera de 2008 ha estat una benedicció. En teoria, ha estat una primavera modèlica, de llibre, de les que encaixen en l’arquetip popular sobre l’estació: plujosa i amb els camps verds pertot arreu. Però si fem un ullada als arxius climatològics comprovarem que de primaveres com la d’enguany se’n compten molt poques des que van començar les observacions meteorològiques sistemàtiques fa més d’un segle i mig. I, curiosament, en aquesta primera dècada del segle xxi n’hem tingut unes quantes, ja que en algunes zones de l’àrea mediterrània les primaveres del 2002 i 2004 també van ser molt plujoses, encara que en aquells casos el comportament va ser més tempestuós, mentre que el 2008 un dels factors especialment positius ha estat la combinació de regularitat, moderació i distribució generalitzada de les precipitacions, car les aportacions de pluja han beneficiat per igual la major part d’Espanya, des de l’interior, on se situen les capçaleres de molts rius que abasteixen les conques hidrogràfiques més deficitàries, fins a les zones de conreu prò­ximes a la costa. Fins i tot la situació in extremis que afectava Catalunya i altres punts del quadrant nord-est peninsular s’ha salvat, almenys momentàniament.

Diuen els bons consellers que les decisions sàvies cal prendre-les en situacions de calma, no en els pitjors moments. Per això, aquesta treva climàtica propiciada per una primavera que, segurament, no es mereix aquesta societat de consum desmesurat potser serà un bon moment per a plantejar una reflexió sobre l’aigua i els recursos hídrics a Espanya. Abans que començara a ploure amb generositat a l’abril i maig, la paraula sequera es va escoltar fins a la sacietat, i la icona o recurs mediàtic més utilitzat van ser les imatges d’alguns embassaments en què eren perfectament visibles els campanars de les esglésies d’antics pobles submergits. La conclusió semblava molt senzilla: si s’hi veu el campanar és perquè ha abaixat el nivell de l’aigua extraordinàriament, la qual cosa equival a una sequera gravíssima. Però és necessari aclarir conceptes: climatològicament, la sequera s’entén com un dèficit de precipitacions en una àmplia regió –no en un lloc concret– durant un llarg període de temps, diguem que un mínim d’un any. Però això no es comprova amb el nivell dels embassaments, sinó amb els registres de precipitació (pluja i neu). Lamentablement, el nivell dels pantans no depèn exclusivament del que plou, sinó que, en realitat, descendeix molt més a causa del que consumim aigües avall. Encara que es produesca un màxim pluviomètric secular, si malgastem l’aigua en obrir les aixetes, els embassaments continuaran baixant de nivell. Per això no ens hem d’enganyar: aquesta visió un tant dantesca de pantans quasi buits i coronats per la silueta dels antics campanars no és deguda a la falta de pluges ni al canvi climàtic –almenys no sols a ells–, sinó que està clarament determinada per una gestió discutible de l’aigua i un augment indiscutible del consum que se’n fa, tot això de manera generalitzada.

 

«El nivell dels pantans no depèn exclusivament del que plou, sinó que, en realitat, descendeix molt més a causa del que consumim aigües avall»

143c-57
© V. Aupí
La sobrepoblació del litoral mediterrani i les urbanitzacions turístiques han augmentat la demanda d’aigua. En la foto, vista general de Calp (Alacant) i el Penyal d’Ifac.
 «En contra del que pensa la majoria, l’últim mig segle no ha estat especialment sec, ni en el conjunt d’Espanya ni en la conca mediterrània»

I en aquest punt és necessari recordar que, en contra del que pensa la majoria de la gent, l’últim mig segle no ha estat especialment sec, ni en el conjunt d’Espanya ni en la conca mediterrània. Almenys no en comparació amb els episodis de sequera, molt més prolongats i severs, que van ocórrer a final del segle xix i durant la primera meitat del xx. Aquesta dada està acreditada per a àmplies zones de l’Espanya mediterrània per diverses anàlisis, entre elles la de José Ángel Núñez, de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), que recull el seu llibre Climatología de la ciudad de Valencia. En les èpoques al·ludides, els registres indiquen que va haver-hi sequeres periòdiques de cinc anys de durada que no han tornat a repetir-se en l’últim mig segle, la qual cosa no és obstacle perquè sí que hi haja hagut períodes de sequera notables, com els de finals dels setanta i mitjan dels noranta. En aquest últim cas, no obstant això, es va fer evident que una part del problema es devia ja a l’augment de la població i del consum.

No podem oblidar tampoc que la major part dels estudis climatològics acrediten que, en una anàlisi de conjunt, plou el mateix en l’Espanya d’avui que en la de fa un segle, encara que hi ha zones del sud en què el balanç ha descendit localment. El règim pluviomètric no ha canviat de manera substancial a pesar que sí que hàgem tingut un escalfament a escala planetària del qual també participa el clima d’Espanya. Però aquesta absència de canvis significatius en l’evolució històrica de les precipitacions és un fenomen que està ací, en els registres climatològics, tal com reconeixen especialistes de la talla de Javier Martín Vide, de la Universitat de Barcelona.

  

143b-57

Principals períodes de sequera i de grans pluges a València durant l’últim segle i mig, segons un estudi de José Ángel Núñez.

  

Per tant, encara que semble un poc contradictori, no ens equivoquem si afirmem que estem de sort, perquè allò que ha succeït en aquestes últimes dècades podia haver estat bastant pitjor si s’haguera donat el supòsit d’un retorn de sequeres com les que es prolongaven durant un lustre sense interrupció. Què hauria ocorregut? O, millor encara, què ocorrerà si es produeix una situació així tenint en compte el nostre nivell de demanda actual i els costums de la societat en relació amb l’aigua?

No s’ha de ser apocalíptic mai, però no deixa de ser cert que la humanitat aprèn a base d’assaig-error. Un ­exem­ple dramàtic són desastres naturals –podem anomenar-los realment així?– com el tsunami de desembre del 2004 o l’huracà Katrina, que van obligar a replantejar estratègies per a prevenir tragèdies semblants. Per això, potser, si la sequera que va afectar tot el vessant mediterrani a mitjan dècada dels noranta haguera assolit la magnitud de la que es va produir a final del segle xix –anomenada «la seca»–, no resulta difícil imaginar el desastre. I igualment podem preguntar-nos el mateix en relació amb la situació dels últims mesos: si en compte d’haver-nos obsequiat el destí amb la primavera més plujosa en bastants dècades ens haguera portat el principi d’una «seca» com la de les acaballes del xix, què hauria passat? Sens dubte, un desastre total, però tal vegada gràcies a aquest mateix col·lapse ja hauríem modificat molts dels nostres models de conducta i actualment ja tindríem algunes decisions transcendentals adoptades per al problema de l’aigua, que no està al cel, sinó a la Terra.

Després d’aquesta primavera de rècords no sabem el que vindrà, però sembla cert que aquelles sequeres d’antany, les que van ser creditores del qualificatiu popular de pertinaces, tornaran tard o d’hora. El clima és variable, però recurrent. Ho sabem perquè moltes de les onades de fred i calor o altres extrems climàtics com les pluges torrencials i els grans temporals de neu són descrites fidelment al llarg de la nostra història, com també les sequeres que en altres èpoques van donar lloc a fams canines.

Vicente Aupí. Levante-EMV.
©
Mètode 57, Primavera 2008. 

  

Qui va dir sequera?

© Mètode 2011 - 57. Radiacions - Primavera 2008