Reprenem el tema que encetàvem en l’anterior edició d’aquesta secció (Mètode, 109), analitzant l’obra Arbitris i notes per a Quart i València: La gestió agrícola d’un terratinent de l’Horta (PUV, 2007). Es tracta de les anotacions, quasi diàries, fetes pel terratinent Joan Peris Perdiguer entre 1679 i 1698. Com ja vam veure, Peris sempre es preocupa d’adoptar els procediments òptims per a obtenir el millor rendiment de les seues propietats. Per això anota, compara i pren decisions contínuament.
Tal com apuntàvem en la primera part, Peris té amples coneixements d’agricultura. De fet, cita el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica i pastoril, obra de fra Miquel Agustí, prior de Santa Maria del Temple a Perpinyà, de l’any 1617, un clàssic dels tractats d’agricultura. Demostra ser bon coneixedor dels preus de les mercaderies, salaris i tots els elements necessaris en la producció agrària. Coneix totes les tasques a fer i es dedica intensament al manteniment de les infraestructures necessàries a la finca. Ordena exactament com vol que es facen els treballs i dona importància al bon acabat. A continuació, veurem més elements que feien possible l’activitat de la hisenda.
En aquell moment, un equipament bàsic de la finca era la bassa del fem, un dipòsit on anava a parar la matèria orgànica produïda pels animals i les restes de cultius. Allí es descomponien i donaven un adob imprescindible per a l’agricultura intensiva que practicava. Peris n’estava molt pendent: la reparava sovint i la tenia sempre a punt. Estava situada prop de la casa i de l’era, per a poder abocar-hi els fems i també el pallús sobrant i la palla roïna. La necessitat de fem era tan elevada que calia buscar-ne on fora. Per exemple, enviava galeres als masos a recollir el fem dels porcs, molt estimat, i el baratava per vi, oli, forment o diners; o bé acollia pastors transhumants aragonesos i castellans que feien la hivernada en terres valencianes, a qui oferia corral a canvi del fem deixat.
També tenia una altra bassa per al cànem, prop d’una séquia. Allí la planta tallada sencera es cobria d’aigua perquè es podrira i en quedara la fibra. A vegades, l’explotava directament, i d’altres l’arrendava, sempre assegurant que no afectés el cultiu del costat.
«En el llibre de Joan Peris tenim una imatge directa de la vida diària del món agrari valencià del finals del segle XVII»
Les cavalleries eren la força de treball: a la finca hi tenia mules i rossins, burretes, egües i cavalls. Contínuament comprava i venia animals a les fires, i per a la seua cura tenia un «gavatxet» que dormia en un quartet del corral. Per als treballs més forts dels guarets de secà, comptava amb un parell de bous per a llaurar. Per contra, tenia pocs animals de consum. Als mitgers els demanava que li pagaren en gallines, i a altres els proposava criar uns borregos o una bacona a mitges i repartir-se’n els porcells. El ramat l’alimentava amb carabasses, forment, ordi i garrofes, però la base de tot era l’alfals, que formava part de la rotació de cultius en regadiu.
Per últim, destaquem el celler, ja que la producció de vi era una de les principals activitats de la hisenda. En el document, trobem la primera referència de varietats que continuen cultivant-se, més o menys, avui dia, com «trepadell», «castellà», «tortosí», «palop», «botó de gall», «gingivera», «planta d’en gorp», «blanqueta», «vidriench» i «messeguera». A banda, Peris coneix la importància de la neteja i es preocupa de tindre tant l’almàssera com les gerres polides.
Així doncs, en aquest original llibre tenim, no un manual teòric, sinó una imatge directa de la vida diària del món agrari valencià de finals del segle XVII, que dibuixa i ens apropa a les nostres arrels agràries. Les anotacions de Joan Peris ens mostren les preocupacions i decisions habituals implicades en la producció d’aliments; més o menys, amb la deguda distància, ben semblants a les que tenim al nostre hort.
