No sé si vau veure Barbie l’estiu passat. Jo vaig rendir-me a l’estratègia de confrontació Oppenheimer–Barbie i vaig anar al cinema a veure totes dues pel·lícules. Em va agradar més Oppenheimer, òbviament, tant per la trama com pels aspectes més cinematogràfics. Però Barbie té un plantejament molt original, alguns girs interessants i un missatge de fons que em va fer reflexionar. Comparteixo amb vosaltres la disquisició que em va generar.
La pel·lícula planteja que existeixen dos mons paral·lels que es connecten en situacions especials. Està el món real que coneixem, que representa la societat actual occidental, i després hi ha un lloc idíl·lic anomenat Barbieland, on viuen felices totes les Barbies i els Kens, els mítics joguets de Mattel. Allí les Barbies són les protagonistes per davant dels Kens; la diversitat i el respecte són valors fonamentals, i el comportament prosocial és ingènuament meravellós. Les Barbies i els Kens són conscients que fora de Barbieland existeix un món real on les nenes i els nens juguen amb nines que els representen a elles i a ells, i estan convençuts que els seus valors influeixen positivament en el seu desenvolupament. Per exemple, que hi hagi una Barbie científica fa que més nenes vulguin ser científiques; jugar amb Barbies de diferents races les educa per a evitar la discriminació, etc. En definitiva, el que creuen és que l’univers Barbie està creat per a influir positivament en els humans, i que el món real funciona –gràcies a elles– de manera tan idíl·lica com Barbieland.
Ocorre que, per un succés que no ve al cas, a una Barbie estàndard (interpretada per Margot Robbie) li toca viatjar al món real per a solucionar un problema i… oh, sorpresa! Resulta que allí la gent no és tan amable com a Barbieland! A més, els nois es comporten com si foren superiors a les noies, la diversitat existeix, però no està tan assumida i integrada com a Barbieland i, per postres, algunes noies critiquen les Barbies! No sols no s’impregnen dels seus valors, sinó que els generen rebuig: els cauen malament, les Barbies, a qui acusen de frustrar-les i perjudicar-les per crear aquesta referència utòpica de món feliç. Llavors la Barbie-Margot, quan veu que el món real no s’impregna dels ensenyaments i valors de Barbieland, se sent molt decebuda. No ho entén. «Mira, com els científics», vaig pensar en aquell moment de la pel·lícula.
Sé que el que exposaré és una caricatura, però de sobte vaig imaginar que Barbieland era el món en què viuen els científics, on investiguen i arriben a conclusions a partir de dades empíriques, comparteixen idees de manera constructiva, i assumeixen que tot el coneixement que produeixen en els seus laboratoris de Cièncialand acaba impactant en la societat amb tecnologies i saviesa que milloren les nostres vides. Els científics de Cièncialand confien que la gent del món real els respecti, valori el seu esforç i faci cas dels seus ensenyaments. I llavors vaig imaginar un investigador sortir del seu món científic en plena pandèmia de SARS-CoV-2 i trobar-se amb gent poc inclinada a vacunar-se, o amb vídeos a YouTube de personatges un poc tarats dient que la covid es cura amb una certa teràpia estranya. O a un climatòleg eixir del seu centre d’investigació i creuar-se amb negacionistes al metro, o encara pitjor, veure que les persones amb suposadament més poder del món real, els polítics i governants, no fan cas de les seves recomanacions per a frenar el canvi climàtic. Com pot ser?! Com pot ser que el món real no estigui profundament impregnat per Cièncialand?
Sé que la immensa majoria dels científics viuen en el món real i tenen les mateixes virtuts i mancances que els seus habitants no científics. Però recordo una història que contava Eduard Punset sobre un físic que va entrevistar a Princeton (crec que era Freeman Dyson, però no puc assegurar-ho), a qui li va preguntar com responia la gent del carrer quan li explicava les coses sorprenents que ell investigava. El físic ho va rumiar i, finalment, va respondre: «Jo és que no solc parlar amb gent del carrer». Em vaig imaginar aquest científic passejant un dia pel món real i creuant-se amb un terraplanista dels que afirmen que tot el que fa i diu la NASA és mentida.
Potser només és una anècdota, però sí que hi ha alguns científics i científiques (o fins i tot divulgadors científics) les parelles dels quals, amics, col·legues i entorn habitual és l’acadèmic, i malgrat viure en el món real, es frustren i no entenen com la gent no té en major consideració la ciència, i que, en general, no es prenguin decisions més basades en evidències. I, fins i tot, que s’arribi a rebutjar els científics, i mira que són rigorosos i treballadors i tenen bones intencions! Com pot ser que un investigador es passi mesos tancat en el seu laboratori investigant la covid i, quan surti a explicar els seus descobriments, un idiota li digui per xarxes socials que és un ésser malèvol al servei de les farmacèutiques i el sistema? Pobres investigadors incompresos, que a vegades semblen quasi tan ingenus com les Barbies de Barbieland. Quin pal que Cièncialand no tinga influència molt major en les societats i habitants del món real…
No m’estenc: el missatge principal que volia plantejar ja està exposat i no és més que una broma/reflexió sobre els paral·lelismes de Barbieland amb el món científic, que segur que podeu ampliar pel vostre compte. Però acabo amb una última consideració que em va generar el final de la pel·lícula (ací sí que ve un poc d’espòiler, aviso). I és que, al final de tot, per a solucionar la incongruència entre tots dos mons, Barbie perd la seva ingenuïtat i se’n va al món real. Això no em va agradar. Jo ho vaig interpretar com una cessió. A mi m’hauria agradat que, d’alguna manera, el món real s’acostés a l’univers idíl·lic de Barbieland, i no al revés. Com també m’agradaria que les persones del món no científic s’acostaren més al pensament científic que a l’inrevés. Preferiria, en definitiva, que haguessin guanyat els bons.