Consells de comunicació científica per a investigadors

illustració moisés mahiques consells de comunicació científica per a investigadors

Il·lustració: Moisés Mahiques

La primera qüestió és saber quin paper vols assumir en això de la comunicació científica. Tens quatre opcions:

Primera opció: Cap paper en absolut. No vols distreure’t ni un minut en activitats de divulgació. Perfecte, doncs que ningú et convenci en cas contrari. Si no tens el mínim interès ni capacitat per a comunicar, dedica’t a fer bona ciència, que aquesta és la teva principal labor. I no ho dic amb cinisme; la sentència que els científics esteu obligats a comunicar no se sol interpretar bé. Si rebeu finançament públic, com a institució i com a grup sí que teniu la responsabilitat de comunicar el vostre treball, sobretot quan publiqueu bons resultats o el vostre coneixement sobre un tema determinat pugui beneficiar la societat. Però no és imprescindible que comuniquis tu directament com a individu: pots fer-ho a través del gabinet de comunicació del teu centre, o contractar algú si tens fons, o delegar en algú del teu equip que ho faci millor i amb més ganes. Tu continua concentrat en la investigació. No és la millor opció per a ningú, especialment per a tu, però és vàlida i preferible si realment no tens gens d’interès ni capacitat (si els científics tenen fama de distants i avorrits, és per alguna cosa). Quan faig una xerrada en algun centre d’investigació i plantejo les quatre opcions, un 5-10 % d’assistents aixequen la mà en aquesta primera.

Segona opció: Paper col·laboratiu. Comunicar no és la teva prioritat, ni en realitat n’estàs pendent, però si et criden d’una ràdio o et proposen participar en una activitat, acceptaràs perquè penses que és important, penses que és part de les teves obligacions, o que paga la pena. Aquest és el perfil majoritari. Entre un 40-60 % de mans aixecades en les meves xerrades. Aquí el meu consell genèric és preparar-se bé per a aquesta intervenció específica. Potser no és imprescindible que facis un curs de comunicació per a les ocasions comptades que et tocarà exercir (òbviament no et faria cap nosa). El més pràctic és que t’esforcis quan aparegui l’oportunitat i la preparis de manera conscienciosa, perquè paga la pena. Javier Sampedro i jo conduïm una secció de ciència els diumenges en A Vivir de la Cadena Ser, en la qual cada setmana convidem algun científic o científica. A Vivir és el segon programa amb més audiència de la ràdio espanyola. L’escolten moltíssimes persones, a més amb aquella confiança i empatia que genera la ràdio, però no la televisió. Sortir-hi és una oportunitat. Doncs bé: us sorprendria la quantitat de convidats que arriben sense preparar-se gens ni mica la seva intervenció. Potser són molt meticulosos en les seves investiga­cions i exposicions científiques, però apareixen a veure-les a venir per a parlar davant de milers d’oïdors. El meu consell és actuar com si anessis a promoure un llibre: pensar bé quins missatges vols transmetre, el to que has d’utilitzar, tenir preparades dades interessants, frases amb impacte, alguna història curiosa, demanar a qui t’hagi cridat informació i fins i tot el tipus de preguntes i, molt important: en el moment de la intervenció has d’estar hiperconcentrat. Considera-ho tan important com altres aspectes de la teva feina. Si sents que vas perdut, demana a un company o a algú del teu gabinet de comunicació que t’ajudi a preparar-ho. No et dic que inverteixis dos dies sencers en el tema, però una mica de preparació prèvia genera una gran diferència, tant per a parlar en un mitjà com per a fer una xerrada, o participar en qualsevol activitat. I si te’n surts, veuràs que té recompensa, i potser passaràs a la tercera opció.

Tercera opció: Paper involucrat-hobby. Estàs convençut que part de la teva responsabilitat com a investigador és comunicar ciència a la població, t’agrada fer-ho, i tens total predisposició a participar en el que et posin per davant, fins i tot valores impulsar activitats pel teu compte. Entre un 20-30 % de braços aixecats. Aquí la cosa ja es complica. Un primer consell és ser proactius, no esperar que et busquin sinó oferir-te tu als llocs. Jo, la majoria d’oportunitats en la meva carrera, les he aconseguides així (em vaig oferir a Redes, al NIH, al MIT, a El País per a escriure un blog, a l’editorial per a escriure un llibre, a TVE per a fer El cazador de cerebros…). És molt més eficient identificar un buit i proposar o impulsar un projecte que respondre (tu i desenes més) a la petició d’algú. Fins i tot si publiques un bon paper, no confies només que el mogui el teu gabinet de comunicació: intenta-ho tu també. Torno a posar com a exemple la ràdio perquè em sembla molt il·lustratiu: a mi les editorials m’envien llibres a casa. Molts. Per què? Perquè saben que si n’hi ha cap que m’agradi potser proposaré el seu autor com a entrevistat en un programa d’impacte com A Vivir, i això els representarà vendes. Sabeu quants investigadors m’escriuen explicant-me el seu treball i oferint-se a sortir en la SER o en El caçador de cervells? Poquíssims. I de gabinets de comunicació oferint-me algun investigador seu? Poquíssims. És obvi que rebem notes de premsa, però us prometo que si algú ens escriu explicant una bona història, li fem moltíssim cas. Has de ser proactiu i oferir alguna comunicació bona, definida i adaptada on vulguis estar, sigui un espai en mitjans, un blog en Naukas, o organitzar un cicle de conferències a la teva ciutat.

«Defenso amb convicció que, en això de la divulgació, la il·lusió és més important que el talent»

Un altre consell: coneix els teus punts forts i concentra’t en allò en què tinguis més traça i més t’agradi. Si proves de fer un canal de Youtube i veus que no funciona i en realitat n’estàs fart, prova una altra cosa. Si tens traça per a escriure i t’abelleix molt escriure un llibre, sigues conscient que és un procés ben dolorós, però escriu-lo, perquè t’asseguro que és molt reconfortant si te’n surts. En canvi, si el comences amb dubtes, oblida-ho. Dissenya la teva estratègia tenint en compte el factor emocional. Jo defenso amb convicció que, en això de la divulgació, la il·lusió és més important que el talent. Sigues emprenedor/a, posa’t a prova, explora, rectifica les vegades que calgui, i quan trobis la teva virtut, potencia-la. Ah, un altre consell molt obvi –i que m’hauria d’aplicar– és tenir un perfil actiu en xarxes socials i publicar de manera estratègica sobre els temes que t’interessen. És important tenir constància, definir un estil, col·laborar amb altres, cada cert temps fer una cosa excel·lent que marqui la diferència… Però cada situació és particular i mereixeria un assessorament específic.

Quarta opció: Paper professional. Vols deixar el laboratori i intentar dedicar-te professionalment a la comunicació científica. En les meves xerrades sempre hi ha algunes mans aixecades, però diria que menys del 5 % (que no és tan poc). Aquest és el punt més complex perquè no hi ha consells genèrics que valguin. Potser perquè jo vaig fer el salt del laboratori a la comunicació i m’ha anat bé, rebo molts correus de joves investigadors demanant-me consell en aquest sentit. Analitzar detalladament cada situació individual és complicat, perquè hi ha molts matisos importants, però sempre responc amb possibles camins, advertiments, consideracions econòmiques… que em consta que els fan paper. De fet, unes quantes vegades he pensat a escriure un text sobre com fer el salt del laboratori a la comunicació, per a poder enllaçar-lo cada vegada que rebi un nou mail. Aprofitant que estic arribant a l’extensió màxima del text, us emplaço al número següent de Mètode.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)

Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d'El cazador de cerebros (La 2).