Els científics trien preguntes fàcils

Il·lustració: Moisés Mahiques

Potser us sorprèn aquest titular –i més d’un el deu haver criticat ja en Twitter sense obrir l’enllaç– sabent que els científics estan intentant esbrinar com funciona el cervell humà, quin va ser l’origen de la vida o com frenar el canvi climàtic. Però és que en realitat aquestes no són les preguntes que trien per a les seves recerques.

Les seves propostes de projectes són molt més delimitades i «mesurables»: saber quanta proteïna X entra o surt d’una certa membrana; si la temperatura de la mar a l’agost puja més en un lloc que en un altre, o quins grups neuronals s’activen quan llegim un text o l’escoltem. Són preguntes concretes que, des de la mateixa formulació, saben que potser podran resoldre amb els seus mètodes experimentals. I està molt bé que sigui així perquè, peça a peça, una aportació ací i una allí, van sumant per a completar el puzle. Però la realitat és que si d’entrada es troben una pregunta que, per àmplia o per no experimentable, veuen impossible de resoldre (per exemple, com millorar l’educació a Espanya), la tendència general és descartar-la. I quan algú intenta respondre-la amb mètodes no empírics o especulant a partir de la seva experiència personal, ho solen menysprear per falta de dades que donin suport a les seves opinions.

No estic criticant el mètode científic ni aquesta manera d’investigar, perquè és tremendament honesta, rigorosa i eficient, i no dubto que la suma de totes aquestes respostes a petits detalls sigui el camí per a resoldre grans enigmes. Simplement poso de manifest una limitació que em trobo molt sovint en el meu treball divulgatiu: el món real és complex, i quan intento utilitzar la ciència com a font per a divulgar problemes de caràcter més social o complex, veig que no és suficient.

Sempre dic que divulgar sobre una cosa tan llunyana com l’univers és infinitament més fàcil que divulgar sobre una cosa més pròxima com el comportament humà, perquè la física és exacta i la psicologia, no. Si a l’investigador més reconegut del món en neuroendocriologia de la resposta sexual li poses davant una dona que li diu: «No tinc desig sexual, què em passa?», us asseguro que no sabrà què respondre. Per això hi ha psicòlegs encarregats d’esbrinar-ho amb mètodes no necessàriament científics. Quan en El cazador de cerebros entrevistem químics experts en microplàstics o materials biodegradables i els preguntem què farien ells per atallar el problema, veiem que les seves respostes no ens serveixen, perquè en realitat no tenen una visió prou àmplia de la situació, ni assumeixen que sigui la seva responsabilitat. I si a investigadores en educació els preguntem quines metodologies funcionen millor i quines pitjor, els resulta molt fàcil parlar dels neuromites que no funcionen (això és senzill de descartar experimentalment), però deixen anar infinits «depens» i incerteses a l’hora de posar per davant un mètode respecte a un altre. Mai no donen una resposta clara, potser perquè en realitat no n’hi ha. Totes les galàxies segueixen les mateixes lleis de la física, però no totes les aules escolars i ments humanes es comporten igual. Que, segons un estudi, al 65 % d’alumnes els funcioni millor una estratègia educativa que una altra resulta informatiu, ben cert, però pot succeir el contrari amb alumnes d’una classe social diferent de la que s’ha inclòs en la recerca. Conclusió: en la pràctica, l’experiència del professor pot ser més útil que no pas la informació científica, i potser hauríem de valorar unes certes visions qualitatives.

«Divulgar sobre una cosa tan llunyana com l’univers és més fàcil que divulgar sobre una cosa més pròxima com el comportament humà»

Potser per això està agafant tanta força el plantejament de projectes científics amb l’enfocament de missions: reptes concrets que fomenten la multidisciplinarietat i marquen una direcció i objectius més clars que la ciència tradicional, més acadèmica i avaluada a partir de publicacions d’un impacte científic que no té per què coincidir amb el social. Aquest plantejament també comporta la creació d’estructures que processin la informació científica en documents més orientats a la presa de decisions. Jo mateix estic treballant per a una institució en un informe sobre la resposta de la ciència a la COVID-19 a Amèrica Llatina, on allò qualitatiu ens està donant informació més rellevant que allò quantitatiu. Però anant a la divulgació, que és el que aquí ens interessa, el meu missatge és que la divulgació o periodisme científic convencional centrats a explicar de manera clara i rigorosa el que fan els científics estan bé, però trobo que amb això no hi ha prou.

Ens hem acostumat al fet que, en nom del rigor, quan preguntem alguna cosa complexa a l’investigador i aquest no té la resposta, l’obviem o diem que no està resolt i ens quedem tan tranquils. Jo he arribat a un punt que no m’hi puc avenir. Fa temps que provo de fer una divulgació on el punt de partida no sigui la ciència sinó la societat, i que els investigadors i la ciència siguin la font, l’eina. Però reconec estar obtenint resultats dispars. Sóc el primer que quan fem el càsting d’El cazador de cerebros insisteixo en gran manera que no se’ns colin persones que parlen des de fora de l’evidència, o que donin opinions no contrastades, perquè quan ens trobem amb una altra de diferent, ens falta l’element empíric per a jutjar-les. Per aquest recel, en diversos capítols ens quedem a mig fer, i sí, fem una mirada científica a temes socials que resulta valuosa, però ens quedem lluny de les preguntes complexes. Per això trobo que si volem que la ciència sigui la nostra guia, ha d’arriscar una mica més donant respostes, i sobretot, estar ella i nosaltres més oberts a incorporar anàlisis qualitatives i opinions expertes encara que no estiguin basades en l’evidència. És una frontera delicada i potser peco d’inconformista i impacient. Però em sembla que no soc pas l’únic.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d'El cazador de cerebros (La 2).